Un tros de paper

A book by Carles Riba.

[ More Texts | Language: Catalan ]
The verbs of this paralleltext are marked as links.

VOLUM PRIMER
INDEX
PRÒLEG EXPLICATIU
LES QUATRE RAMBLES
EL PASSEIG DE GRÀCIA
EL TEATRE PRINCIPAL
BARCELONA AVUI EN DIA
LA CAMPANA
BALLS
CONVERSES
MENUDÈNCIES
D'ALLÓ MATEIX
L'ANY VINENT
CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS
SI QUE ESTEM FRESCOS
MISÈRIA HUMANA
TEDÈUM
VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES
UN QUE NEDA BÉ
L'HONOR NACIONAL
L'HOME DE BARRI
ELS VIUDOS
LA TERRAIRE
L'AMO DE CASA
L'AMERICANO
ELS FORASTERS
UN HOME DE SA CASA
L'HEREU
MODES
EL DIUMENGE... A FORA!
PRÒLEG EXPLICATIU
Fins l' any 69 del segle passat, Barcelona estava voltada de muralles, amb els portals tancats de les deu de la nit fins a la matinada. Solament el portal de mar es tancava alguna hora més tard, en consideració als habitants de la Barceloneta que assistien als teatres públics de l' enclòs urbà.
Els barcelonins, impossibilitats a les nits d' anar als llocs d' esplai de fora muralles (Criadero, Font de Jesús, Campos Eliseos, Tívoli o Jardins de la Ninfa ), es reunien en cases particulars, on generalment es feien « Sombres » o funcions en teatrets de « ninos », representant -se sainets; de manera que els actors, o més ben dit llegidors, sabíem de cor les obres de més acceptació, com eren En Saldoni i la Margarida, El Memorialista, L' aprenent de Sabater, Les nous espantadores i altres per l' estil, que si bé literàriament no són de mèrit recomanable, era l' únic que vèiem en nostre propi idioma, tan abandonat en aquells temps. Durant la Quaresma omplia els teatres públics el drama La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist.
En l859 vingué la restauració dels Jocs Florals, i cinc anys després començà en l' Odeon, amb la secció de La Gata, el modern Teatre Català.
Mes com encara persistien les muralles, persistien en la major part dels barris aquelles reunions casolanes de « sombres » i teatrets.
Al poc temps d' inaugurar -se el Teatre Català, l' Albert Llanas tingué la bona idea de publicar UN TROS DE PAPER, ajuntant -se -li tot seguit per portar -la a cap En Robert Robert (X. ), En Frederic Soler (Pitarra ), N' Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas ), N' Eduard Aulès (Bonaventura Gatell ), i el sotascrit remembraire (Pau Bunyegas ), essent l' il·lustrador el cèlebre caricaturista Tomàs Padró. I no tardaren a col·laborar -hi En Torres (Sarraceno ), En Pons (L' Inglès ), l' Angelon (Orfaneta de Menargues ) i En Feliu i Codina (Josep Serra ). En Llanas firmava Robert Sanall; i En Vidal i Valenciano i Conrad Roure, junts, Dos gats dels frares.
De tots ells porta dol, a l' ensems que es complau a guardar -ne ferma recordança, el vell narraire a qui l' EDITORIAL CATALANA ha volgut honrar confiant -li la presentació d' aquest volum, sense altre mèrit, de part meva, si de mèrit mereix el nom, que ésser l' únic supervivent d' aquella colla d' humoristes que qualsevol d' ells seria més apte que jo per a prologar un llibre.
UN TROS DE PAPER fou, en son gènere, el primer periòdic publicat en català, i el públic el rebé tan de bon grat, que el mateixos escriptors contemplàvem amb estranyesa com cada dissabte en poques hores s' esgotava l' ediciò, que no era pas curta, essent el d' un ral el preu de cada número. Cal dir, però, que l' editor Innoscent López era una àliga per a la propanganda de les publicacions, i que en aquesta hi posà els seus cinc sentits.
L' estranyesa nostra de l' acceptació extraordinària del setmanari es fonamentava principalment en la manera com cada u de nosaltres escrivia diferentment el català, i ens semblava que això no podia deixar complaguts a molts llegidors. Allò era un mosaic ortogràfic.
No se 'ns doni pas, en bona part, la culpa d' aquesta diversitat. No teníem cap diccionari de què ens poguéssim fiar, perquè estaven farcits de castellanades, ni cap obra de les publicades aleshores ens podia servir de norma. Així, cada escriptor escrivia com bé li semblava, i en la impremta, on tampoc hi havia cap corrector que sapigués un borrall del nostre idioma, el qual feia un sens fi d' anys que no era conreat, estampaven cada original al peu de la lletra de les quartilles, i els números de la publicació sortien... com havien de sortir.
L' èxit d' UN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicació. La massa popular, en la qual els literats no s' hi troben encabits en nombre abundós, llegia els articles, les composicions en vers, els epigrames i els solts; li era agradós el to humorístic de cada escrit, ho entenia tot, tant si deia Hermenegild, com Hermenegildo, com Armengol; travall, com treball, com traball, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja a la taula del cafè, ja en els intermedis de les sombres, i esperava ansiós la sortida.
I així és que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven els números en un tres i no res.
Referent a aquest recull, cal una advertència. S' hi troba en ell algun article firmat amb altre nom dels que he consignat en el paràgraf anterior, en el qual anomeno els redactors i col·laboradors del setmanari. És que en la redacció rebíem per correu escrits amb pseudònim, i els que ens plaïen es publicaven, ignorant qui era l' autor.
Ficar -me ara jo en la crítica del contingut del volum, no em pertany; vindria a ésser jutge i part en l' assumpte, i la meva opinió fóra recusable.
Crec, i això puc dir -ho sense cap escrúpol, que el periòdic complia amb el seu propòsit d' ésser humorístic i llegit per tothom, sense temença de trobar -hi el llegidor més pulcre un mot ofensiu en cap concepte.
I exposat breument l' historial d' UN TROS DE PAPER, deixo enllestida la meva tasca.
CONRAD ROURE
LES QUATRE RAMBLES
Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.
Jo no si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de Bellafila, les quatre Rambles, l' olla amb les quatre carns...
Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot, convenim que cada una de les seves denominacions un caràcter peculiar que la diferencia completament de les altres.
El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta de moviment de joventut, d' apariència magra. La paret de Betlem ocupa un bon tros de l' acera dreta i ja li dóna quelcom d' aspecte clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de solterons, i fins en el modo de tallar -se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen.
Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta, distret, he donat un passeig per aquell tros, m' he trobat al cap d' una estona com si m' entrebanqués amb la sotana, i em venien ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí, que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que en aquell siti.
Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de les Flors, i ben considerat no se m' acut al pensament, per molt que discorri, un lloc més adequat per vendre -hi lo que allí es ven.
Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les flors; camina un per allí amb l' abandó i voluptuositat que els jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s' admet la idea dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els requiebros surten espontanis dels llavis; les hores passen ràpides amb l' olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al dematí s' hi passegen, és impossible no comparar a la morena de roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d' ulls ben tallats i amb certa grogor d' aquelles que són indicis d' un organisme delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera; una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l' atenció, però que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.
Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no se 'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres d' aspecte menos agradable i d' olor mai buscada, així també la Rambla de les Flors, quan deixa de ser -ho, es converteix en passeig de camalluentes i mossos d' Esquadra.
Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel groc d' ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi serveix per molts diumenges, puix per mocar -se, en porten un altre a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l' aplec, del promès i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en el recó de la caixa.
Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està dit així i no hi ha com dir -ho així per a entendre -ho.
Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.
Els vestits que allí s' usen, no tenen la senzilla elegància dels de la Rambla de les Flors, ni l' austeritat solemne que convé a la dels Capellans, ni l' amanerament i poc garbo dels que tapen a les camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l' art de vestir -se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.
Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i millor de la capital. Fins l' editor d' aquest periòdic hi una botiga de llibres.
I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que estimen la civilisació, admetent -la amb totes ses ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l' ostentació, la frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l' ociositat i de la riquesa.
Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar -lo ), com del ballarí de teatre, que a puntades de peu fa bullir l' olla, mentres li fan el llit a l' hospital.
No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s' hi troba una transformació especialíssima.
Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català ? ) componen el públic d' aquell siti, i ¡observin amb quina discreció elimino d' aquest públic la gent més pública que el freqüenta !
La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros soldadegi, i (aquí de la llei d' atracció ) és punt que pot dir -se axiomàtic el que, si en un desert s' hi planta una nyinyera, al cap del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva una nyinyera amb criatura i tot. La lley d' aqueix fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.
Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s' enamora amb marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que surten per les reixes del cuartel.
Allí el galantejador sol preparar -se un esdevenir de torna de pa i tros de butifarra que l' arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges blaves de la donzella, d' aixecar -se tieso i quadrar -se, i estirar el braç i posar -se la mà al front i tornar -la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità que mal gènit.
En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d' alguns segles en aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que els portaven en braços quan eren petits.
No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que l'arravata. La mossa se l' escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n' aniran casats a la seva terra, a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d' haver de bregar amb la quitxalla d' altres, podrà passar el dia apeixant a sos propis fills. Allavors l' embadaliment de la mossa arriba a l' últim grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint els braços, i ¡cataplum ! vet aqui la criatura a terra amb un nyanyo al front, quan ne surt més barato.
X. (Robert Robert)
EL PASSEIG DE GRÀCIA
I
La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d' ençà de l' ensanche, ¡malviatge la paraula !
El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar -lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.
Per allí s' esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l' arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l' arc de Trentaclaus.
No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.
El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no s' hi veu ningú que sembli estar -hi per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.
Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte les senyals d' agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a poc a poc con l' hisendat; l' estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de l' aire i el panorama que el rodeja.
¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia !
A l' hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.
A l' estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.
Per anar al numerosos poblets dels voltants, s' aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.
A tot foraster se li pregunta: -¿Ja ha vist el passeig de Gràcia ?
II
L' animació del passeig de Gràcia, a l' estiu, comença amb el dia.
Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s' encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten ) i l' esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.
Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, forcs d' alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies i ous i fruites.
Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l' estiu més tranquils, no paren mai d' entrar i sortir i al cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut d' Amèrica.
Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius que deuen ser molt poderosos, se 'n van amb el pic del sol a dinar a algun siti a on, per arribar -hi, per força es de travessar el passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se 'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el pretext de què allí hi corre millor l' aire.
Els diumenges és més animat el quadro.
Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per per beure molt vi necessita estar ben a prop d' un doll d' aigua.
Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.
Així s' explica, en part, com en una nació s' eternisen les tiranies.
¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata ?
Ja n' hi poden fer de l' alçada d' un campanar a aquesta majoria: mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:
-Ara és un gust: les coses sembla que van bé.
III
A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores, la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes al passeig de Gràcia.
No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia ) la que no per costum freqüentar aquell siti en l' època i hores indicades.
Així és frase molt significativa la de: « Avui fulana no ha anat al passeig de Gràcia. »
Així, quan se diu un dijous: « Aquesta tarda nos veurem », ja s' entén que es vol dir: « En el passeig de Gràcia ».
Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos motius, especialment, l' un molt singular.
Va començar algú a anar -hi a passejar per ser siti agradable i no trobar -hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta; però, com cada u d' ells ha procurat apartar -se tot lo possible dels altres, i com ningú d' ells va a lluir ni a avergonyir als demés amb son exterior, quasi bé no s' adonen de què tanta siga l' afluència de passejants, i cada u diu en son interior:
-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.
Entre aquestos passejants de tarda n' hi ha força que s' ocupen molt sèriament en enterar -se bé de lo que adelanten les obres.
No n' hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la calitat del morter que s' hi emplea, del gruix de les parets i els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els ventatges i desventatges de l' ensanche (hem de dir ensanche ! ).
IV
A les nits d'estiu...
¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als Campos, música a Euterpe; coet d' aquí, roda de foc per allí, gots de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.
Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple, els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.
A l' una banda exhibeixen la ignocent malícia d' En Pere Pau; al costat repeteixen les rialleres Pitarrades; al davant fan el gasto Don Simon, o altres semblants; més amunt L'Elíxir o Le Prigioni, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze, hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més, i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna a terra per a recollir les caritats.
V
Deixo aquesta matèria, reconeixent que no digne de tractar assumptes tan elevats.
Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli, cèlebre en son temps per l' entremaliada redacció de sos cartells.
I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de faldilles, l' encarcarament d' enagües de les minyones, que, amb el vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a violentes gambades l' espai comprès entre Barcelona antiga i el castell d' En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una de les coses més especials i característiques del passeig de Gràcia.
No m' atreveixo a descriure -ho, me poso baix l' amparo del poeta aragonès que deia:
Eso no se pinta, no: eso, Asazuldo, se siente...
Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester veure -les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre, í remoguda fins a l' ànima per les espinguetades del cornetí de pistó, vola com el vent, s' enfonsa en la pols, tropessa en palets, topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per l' impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant dins d' un forn.
* * *
El passeig de Gràcia! Si n' és de dèliciós ! Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m' havia de fer una casa al passeig de Gràcia.
X. (Robert Robert)
EL TEATRE PRINCIPAL
Barcelona sempre ha tingut molts enemics.
Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt bé, bruta. Quasi ningú s' adonava de tal aberració arquitectònica, i, com tot era regalís d' aigua i escrostonats, si algun foraster se n' adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d' anar a terra aviat, i així anàvem passant.
Ara tot plegat hem vist que l' emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i és un pregó continu del nostre mal gust.
Ahir una pila de gent ne feien mofa preguntant:
-Que la llepa l'arquitecte?
-Que la volen rifar ?
-Que la tapen amb papers ?
-Que va en camisa ?
Per amor de Déu tornin -la a embrutar ! Ja que és tan dolenta, al menos que no es vegi.
Sempre m' ho vaig pensar, que els emblanquinadors en farien una de les seves.
! ¡Ara m' han emblanquinat la fatxada del teatre Principal !
No li faltava més que això! Sembla un ramillete de sucre d' aquells que rifen per Tots Sants.
* * *
Proposa un manobre que la fatxada del teatre de Santa Creu es faci desaparèixer sense tirar -la a terra.
Diu que en engrandint un xic més les finestres no en quedarà borrall, i raó.
Vaja, arquitecte! Així podria satisfer sa desenfrenada afició a les obertures i s' estalviava el discórrer línies i ninots.
* * *
En la fatxada del teatre Principal s' han pintat les pedres de manera que figurin pedres. No és estrany: jo coneixia un boig que va fer bronzejar un candelabre de plata.
BARCELONA AVUI EN DIA
¡Tanmateix ens anem tornant molt cracs, els barcelonins !
Ai, senyor! Encara no fa dos mesos que quasi bé tots érem persones acostumades a presenciar impassibles les majors extravagàncies de la civilisació; estàvem familiarisats amb el viu moviment de les capitals populoses; i, si algú feia admiració d' un cas notable, ens el miràvem amb una rialleta de burla, com aquell que diu: -¿D'on surt, ara, aquest beneit ? ¡Que està fet a poc !
La gala del barceloní era, com la del botiguer d' Espronceda, nihil admirari. Ens parlaven d' una grossa bancarrota, d' un adulteri acompanyat d' escàndol, d' una criatura de dotze anys suïcida, i tot seguit responíem: -Oh !... ¡Això es veu cada dia ! Oh, si anésseu a París !... ¡si haguésseu estat a Londres !...
Llegíem els diaris que porten noves de tot lo món i trobàvem en les seves planes el descobriment d' un centenar d' isles, l' incendi d' una vila entera, el sacrifici d' un mariner que patia mort per salvar a una persona desconeguda, un pacte mercantil que agermanava a dues nacions, la caiguda d' un imperi, la gloriosa aplicació d' un nou remei que deslliurava a la humanitat d' un mal horrible. I nosaltres, freds i avorrits, llençàvem els periòdics, dient:- Quin fàstic ! Aquests paperots mai porten res. -Miràvem les funcions de teatre i tot ho trobàvem vell, insípid, pesat, insuportable. Vèiem un article sobre la nosa que fa la Ciutadela, i exclamàvem: -Bah ! ¡Sempre ens parlen de lo mateix !
Si de lluny reparàvem munió de gent aturada en un carrer, ja se sabia: tots haviem de dir: -Que n' hi ha, de badocs, a Barcelona !...
Ai pàtria, pàtria! Qui t' ha vist i et veu !
Ara és ben al revés !
Sembla impossible que en tan poc temps hajam passat d' aquella vanitosa indiferència, d' aquella supèrbia presumptuosa, a la curiositat infantil més extremada.
Sobre aquest punt també els podria posar quatre paraules en llatí, que hi vénen molt al cas; mes no les poso perquè no estic ben segur de saberles exactament, i en cosa escrita és molt fàcil que a un l' atrapin; si això fos discurs o sermó, ja les hauria tirades entre cap i coll, perquè les paraules volen, i parlant una mica enfarfegat ningú podria demostrar -me que la cita era esguerrada.
Després d' aquesta prova de franquesa, que de ma plana voluntat els dono, crec que m' hauré fet quelcom simpàtic als lectors, i, amb aqueixa confiança, prosseguesc.
Endemés, com anàvem dient, hem canviat tant, en dos mesos, la gent de Barcelona, que estem desconeguts.
Ara, tot gran importància: tots referim, com si fossin assumptos de molta entitat, les petiteses més nímies e insignificants.
Arriba un a una reunió de cafè o passeig, i, si vol vèure 's rodejat d' una cinquantena de curiosos, no més que preguntar: -¿Que no saben lo que ha succeït ?
Si el diari porta que la pluja ha escrostonat la fatxada d' una casa acabada de fer, tot seguit sentireu vint o trenta persones que diuen: -Home ! ho tinc d' anar a veure.- Ja aquest succès és un alicient per a la curiositat pública.
Hi ha hòmens formals, d' aquestos que consideren malaguanyats el temps i els esforços que s' empleen en combatre la pena de la vida, que amb tota la bona fe es dediquen a contar les botigues tancades, i, apuntant -les per carrers i barris, viuen persuadits de què el dia que publiquin els seus datos haurán fet un gran servei a l' espècie humana.
Jo mateix he vist a un senyor molt amic de les ciències exactes, i enemic acèrrim de tot quant pot distraure a la gent de les ocupacions sèries, jo l' he vist passar mitja hora al carrer, aturat i mirant en l' aire, i no per a contemplar la immensitat del firmament o el majestuós curs dels astres, sinó per a veure una mona amb capa vermella, que menjava sucre sentada en la barana d' un balcó de segon pis.
Si pel juliol li haguessen dit que tan prompte havia de caure en semblant debilitat, hauria respost que tractaven de burlar -se d' ell sense gràcia.
Abans, el parlar de la pluja, del vent, de la lluna nova, sols era propi de vells xacrosos o d' enamorats, pollastres o curts de gambals que no s' atrevien a encetar l' assumpte del seu deliciós neguit.
Ara tothom, sens excepció, no solament ne parla, sinó que, a penes bada la boca, el barceloní ja pregunta quin temps fa. Tots sabem a quina hora ha canviat el vent, si ha plogut a muntanya, què porta el calendari per la quinzena vinent, i a cada pas trobareu grupos de gents que es fan reparar els uns als altres si cap a Montseny hi ha núvols i fa ull cap a garbí.
Xicotassos com uns Sants Paus, que abans sols pensaven en xefles de paiellas i mam que te crió, i feien burla de tot quant tirava a ordre i vida arreglada, els veureu ara subjectes al caldo de gallina, al te i a la més severa sobrietat. Abans de ficar -se al llit calculen si en tindran prou amb dues flassades, i, si el temps refresca, se n' hi posen tres.
Les calaverades que solien consistir en fer postes sobre tornar a sopar després d' haver sopat, en trencar vidres i en anar cantant pels carrers a deshora de nit, ara consisteixen en reunir -se tres hores per espai de vuit dies i fer salomons i cadenes de paper, amb bitllets de les rifes extraordinàries, perquè són de colors.
D' ençà que es va posar el bando perquè s' emblanquinessen escales i patis, tothom estudia les virtuts desinfectants de la calç; se disputa sobre quina és més blanca; s' examina en quines èpoques ha pujat i baixat de preu, i es considera al calcinaire com a un dels oficials més útils a la societat. No s' hi pot fer més; no podem ja passar per davant d' una escaleta sense tirar -li una ullada per a veure si està ben emblanquinada o no.
Si els almogàvers nos veien !
I si ens veiessin embabiecats davant del Cafè espanyol, d' Espanya, o del Suís, les nits que hi fan cremar una dotzena de llums de gas, quina ganyota ens farien !
¿No s' havien burlat mai, vostès, d' aquelles poblacions que, com a gran cosa, nos feien saber que estaven molt alegres perquè els havia arribat tropa i confiaven que els diumenges la música militar tocaria en la plaça ?
-Quina diversió!- dèiem amb escani. -¡No com ningú pot trobar gust en semblant cosa ! I lo cert és que avui tot Barcelona acut a la Plaça Real al vespre, i fins hi ha sèries disputes sobre si el cornetí o el butzen han donat una nota fora de to.
Els focs de carrer tenen per nosaltres un atractiu que abans no hauria tingut el primer tenor del sigle, i els balls de carrer, estimulats per la competència, fan coses que ens semblen prodigis i ens inclinen a meditar sesudament respecte a la influència de l' empedrat públic en el benestar del gremi dels sabaters.
Això és Barcelona avui en dia: a tal punt hem arribat; tots som tafaners, badocs, frívols donetes, per culpa de...
Atura't, Pau.
Quedi sepultat en el silenci el nom del culpable.
L' anomenarem en son dia, que serà quan se canti el Tedèum.
X. (Robert Robert)
LA CAMPANA
Ah! No ho sabien ? Donques sí, hem rebut una pila de queixes dels nostres parroquians perquè la setmana passada vam parlar poc de la Campana.
Pensàvem nosaltres que parlant -ne tothom molt, es consideraria com un mèrit l' originalitat de no parlar -ne gaire, i no ens ha reeixit.
No? Doncs ja els n' omplirem, les butxaques: avui quasi tot campana, i per no oblidar-nos-en, començarem ara.
Qualsevol, per molt que ignori la història de Catalunya, encara que siga un mantenidor, no hi ha dubte que sabrà la importància moral i material que en totes èpoques han tingut les campanes en aquesta terra privilegiada.
Potser que algú em faci notar que totes les nacions d' aquest món de mones, tenen en gran estima semblants trastos, però jo els asseguro i puc assegurar (perquè, gràcies a Déu, no só dels que han viatjat menos } que comparat amb el paper que aquí fan les campanes, el d' altres llocs és paper blau d' aquest d' embolicar troques, i encara, si massa m' apuren, els diré que és d' estrassa.
Repareu -ho bé i veureu que és una cosa per demés.
Remuntem -nos a lo més lluny de nostres cròniques, i es troba que ja les campanes atabalaven a nostres primers pobladors.
Anem més endavant, i entre mil campanes cèlebres, que no cito perquè això fóra el cuento de mai acabar ens trobem amb les dels històrics sometents, fins que en el regnat de D. Pere del Punyalet ja sobreïx la Campana de la Unió, que, segons lletres d' impremta, va fer quasi tant soroll com la nostra Laia, sinó que, parlant francament, havem de dir que amb molta més honra.
Més endavant, encara, i passant sempre per entre un ramat de campanes famoses, ens trobem amb la Honorata, immortal per haver tocat a sometent en la guerra que amb tanta glòria vàrem sostenir contra Felip V, i per haver -se 'n, després, venjat dit rei, manant que la trossegessen només perquè va tenir la condescendència de deixar -se tocar pels catalans, sabent ella que no podia ni devia deixar -s 'ho fer.
Això i l' haver fet cremar el burro que va dur al suplici a un que va atentar contra la vida d' un personatge reial, són els fets que més proven la il·lustració que tant en els temps antics com moderns ha adornat els nostres governants.
Altres n' hi ha que, després de la Honorata, han donat que enraonar; però deixem -les, i, com qui salta els pilans de can Xifré, saltem uns quants trossos d' història i fem de manera de caure de peus junts en l' època que travessem ara, amb el farcellet de les nostres penes al coll.
Jo m' he trobat, un dia, que em vaig llevar de matí per anar a buscar la llevadora. Surto de casa i toquen hores (primera campana ). Encara no havia donat quatre passos quan... ganinc gananc, ganinc gananc... les burres de la llet. (Vagin comptant per no entretenir -nos. ) Arribo a la cantonada i veig el cartell de Santa Creu La Campana de la Almudaina. Ho estava llegint i em sento: -Senyor, la gorra.- Passava un combregar. Em descobreixo, i estava encara agenollat quan les cabretes, venint apressuradament, em fan alçar i arreconar -me a l' altre cantó, des d' a on veig el cartell dels Campos que deia: L'Esquella de la Torratxa, i el del Liceo, a on la nit passada havien debutat uns campanòlogos. Dono quatre passos i un d' aquests que venen llumeneres començà a dar cada cop amb aquella espècie de planxes de llautó, que si allavores no vaig quedar sord no hi quedaré mai. Veig la creu blanca a la porta de la llevadora, estiro el cordill d' una campana que fins molt entrat el dia penja al costat de l' escaleta, i, com si s' esperés la senyal meva, s' alcen totes les campanes al vol, perquè aquell dia s' havia mort no quin bisbe.
Tot això en menos de deu minuts.
I no penseu que així fos precisament aquell dia: jo el cito perquè, havent -me llevat de matí i no havent -hi en la ciutat altre bullici que aquell, se 'm va fer notable i ho vaig observar. Els demés dies i les demés hores és lo mateix, per no dir pitjor; pareu -hi bé l' atenció i us semblarà que viviu dintre d' una regadora plena de pedres que algú fa rodolar a puntades de peu.
Ja tenen raó que l' home s' acostuma a tot !
Jo gendre que a còpia d' anys d' estar amb la sogra han arribat a viure disputant i tirant -se coses pel cap només cinc o sis vegades cada dia.
Si no fos així ¿com podria compendre 's que hi hagués qui pogués viure a Barcelona amb aquest soroll de campanes sense comptar les orelles a prova de bomba que poden estar a prop de les parròquies i les blindades que viuen en els calderers ? Desenganyeu-vos i conveniu amb mi: és el costum.
A més del costum, no hi ha dubte que per instint ens agraden les campanes: tant, que no fóra estrany que algú d' aquests que creuen en la transmigració ens sortís algun dia amb que molts dels que més figuren en Barcelona n' havien portat al coll per anar a pasturar. Així com a un díputat se li fa fer el que es vol prometent -li un bon empleu, o a un gos el feu ballar ensenyant -li un os, a un català parleu -li de campanes i ja el teniu content.
En prova d' això no hi ha ningú capaç de provar -me que res de lo que parli o faci olor de campana hagi anat malament.
En el terreno literari;
La Campana de la Almudaina. Furor.
L'Esquella de la Torratxa. Furor.
El senyor Balaguer va provar d' enviar als Jocs Florals La Campana de l' Ave Maria. Premiada.
En Bofarull te en Els Trobadors nous una composició de tres planes que no hi ha més que nig-nang i ning-nang. Agrada molt.
I no és pel mèrit que puguin tenir les composicions: és perquè ens agraden les campanes i... ja està dit, ens agraden.
Si algú vol fer glòria i diners a Barcelona, que parli de campanes; no falla. Ja veieu que qualsevol de les coses que he citat és capaç de fer -les el més tonto; doncs, si les voleu fer, ja teniu patró de l' èxit.
I això en qualsevol sentit que siga. Estic segur que, si els industrials de tot allò de la Bòria i Plaça de la Llana agafen les seves llibretes o comptes de les campanes que han fet o han de cobrar i les porten als Jocs Florals en forma de balada, se n' enduen els primers premis i no deixen res pels cantors de les estrelletes, les nines, els estels, i tots aquests que, si ho anéssem a esbrinar bé, a l' últim no són més que gent pagada per en Fradera, aquell home que ven grues a la plaça de Sant Jaume, i quatre o cinc fideuers, perquè cada any els hi anuncien els seus gèneros en vers.
Mes, tornant al nostre assumpto, ¿què d' estrany que cosa de deu o dotze anys endarrera una municipalitat desitjosa de glòria, coneixent el gust de Barcelona, pensés en fer una campana ?
Molt natural.
Es va proposar la campana i el primer propòsit va ser el de què fos una campana immensa, monumental: una d' aquestes campanes que farien perdre el curs als estudiants encara que el mateix Rector s' hagués de casar amb sa germana.
Es va votar, doncs, la campana, ens vàrem posar a fer -la, i llavors ella va començar a fer el bot i a no voler sortir bé de cap manera.
Heu vist el que són les coses !
Agradar -nos tant les campanes, estar -hi tan familiaritzats, i, amb tot i això, una vegada que volem fer la francesilla de fer -ne una de grossa, no poder -ne eixir de cap manera.
La primera no va servir perquè no era bona.
La segona perquè era xica.
La tercera perquè era esquerdada.
La quarta perquè no tenia nanses.
Quina humiliació! Una campana que havia de tocar l' hora als Néts dels Almogàvers, carèixer de lo que mai ha faltat a la més miserable olla, al més vil tupí.
Per últim ve un, se n' encarrega, la fa en Hostafrancs pensant que potser a les altres no els provaven els aires pestilents de la ciutat, l' acaba, la pugen, la pengen, i ara ens trobem amb què vol fer la competència an en Tamberlich donant el do de nansa.
No fa ning-nang, ni nang-neng, ni ning-nong: fa nyac-nyac-nyac. Si fos una veritat lo de la transmigració, ha sigut oca.
I doncs què fem ? ¿Tota la vida s' han de fer monuments com els de la Plaça Real, jardinets com els del carrer de la Ciutat i Passeig de Sant Joan, fonts com la de frente Atarassanes i campanes com l' Eulària ?
¿Volen potser que el lletrero que hi ha en l' estació del ferrocarril de Mataró es canviï pel que hi ha en la d' aquí ?
No tracto d' analisar qui culpa ni raó, sigui qui sigui o siguin els que siguin els que han pres part en tan grandiosa obra. Si la campana algun dia toca i sentiu com un eco que tal vegada, estant distrets, podríeu pendre per un bram, no serà la terraire que passi ni la campana que sona. Serà la veu de la vostra consciència.
JAUME GIRALT
BALLS
Un tros de paper, que com les contribucions s' introdueix per totes parts, va voler, en la nit de l' últim dijous, fer una francesilla, i, agafant el gambeto nou, la barretina morada i la faixa de seda, se les planta cap a seguir balls de màscares.
Començo pel Teatre Romea, on hi ha la societat de La Mascarita. Entro i quedo enlluernat. Quant de llum! Quin soroll! Quin tiberi! I sobretot, quant bé de Déu! Quina collita de bons pomets! Allò sí que era un sarau que valia deu pedres ! Ai Déu meu! Si no me 'n vaig crec que deixo de ser viudo (perquè deuen saber que jo viudo, pel que els pugui convenir ) i m' apario amb la primera mestressa que topo, perquè alli sí que no hi havia més que triar i remenar. ¡Totes eren boniques ! Totes eren hermoses !
-Vaja- em diguí: -Pere, això no fa per tu: ¡és massa de patent. Anem cap al carrer de la Canuda, que La Margarita potser podrà convenir -te més. Però ca !... La Margarita era feta i pastada a La Mascarita. S' assemblaven tant, aquelles dues reunions, com s' assemblen dues gotes d' aigua: són dues germanes bessones que el que no s' hi fixi amb detenció es creurà que és una mateixa. Nenes boniques com allà, cares hermoses que sembla que a un li diuen vulgueu-me, ullets que piquen com matafaluga, i... ai ! Si no me 'n vaig d' aquell sarau, jo crec que m' empasso. Allí sí que en Camprodon faria dir al seu Titó:
Las hay muy saladas, muy... !
Creient que la impressió fóra menos forta, torno a agafar el gambeto, que la calor m' havia fet deixar mentres menjava un bocí al restaurant i (que per cert és a comodo, si bé tenen uns mossos... ei ! no de l' Esquadra... que compten un de pa i tres i mig de peix, que fan cinc, i un i mig de rabes... diguem set, i tres i mig d' una truita onze, i etc. ), i xano-xano, com aquell que ja ha sopat, me les planto cap al niu del Gavilan. Me n' entro cap dins i... renoi !... a Barcelona no hi ha lletges. Quin sarau més gavilan! ¡Però quin sarau més curro! Mentres estava veient aquell planter de minyones, romp la cobla amb un rigodon i comença a ballar _D. Quijote, Els reis moros, D. Re, i fins Mefistòfeles ! _ Allavors si que em vaig dir: Pere Pau, cap a casa: anem-nos-en al llit, que aquí el dimoni hi balla.
Prou vaig tractar d' adormir -me; però no em va costar poc ni gaire ! Per tot veia nimfes que em feien l' ullet, bruixes que semblaven àngels, mores que em recordaven el paradís de Mahoma, cantineres, pageses. I, això sí, tot bonic, tot hermós i tot bellugant-se al compàs de l'esbojarrat rigodon o de la gaxonda americana. Quan el sol em digué lleva't, havia fet el ferm propòsit de no tornar al ball fins a la setmana entrant.
PERE PAU PI
CONVERSES (RETALLS D'«AFRICANA»)
I
Parlem de l' Africana ? ...
Ja està dit. Però, això sí, només ne direm quatre cosetes, perquè, si us ho havia de dir tot, per avui ja es podien consolar de menjar l' arròs covat.
Ara no es pensin que els vulgui dir res de la música ni dels cantants, perquè això sí que... pobre de mi !... vaig apendre dos anys de solfa amb el senyor Ribes i amb prou feines endevinar un jeroglífic quan hi ha alguna nota.
Ca! Ca! ¿Estan desocupats, que darem una volteta pel teatre ?... ¡Ne sentiran, de parers i enraonaments, que els donarà gust ! Si de cas encara no ho sabien, ara trobaran que és veritat allò de cada home és un món.
Som -hi ?... Doncs arriba !
II
(A L'ENTRAR)
-Hola, Federico !... ¿A on vas, ximplet, amb americana ?
-Què !... encar està ben decent...
-Fuig, home! ¡D' americanes ja no se n' ha de parlar més !... Ara tot han de ser africanes.
-¿De debò, se suprimeixen ara les americanes ?...
-Està clar, home!...
-Jo que en tenia una de compromesa amb la Ramis gran per la reunió de diumenge.
* * *
-Vatualisto!... ¿Tanmateix per aquí, D. Climent?
-Jo ja se sap: les òperes i els exercicis del camp de la Bóta, no en deixo mai cap... Vegi si tractant -se de L'Africana...
-¿És a dir que ja li ha passat la por de què avui cremin el teatro ?
-Jo li diré: la por hi és, però no me n' he sapigut estar. Sap lo què he fet ?... Pago el silló i l' entrada a dos bomberos que, en cas d' incendi, els tinc compromesos perquè es cuidin exclusivament de mi.
-Ah, bé !... portant -se els bomberos ja és una altra cosa.
III
(A DINTRE)
-Sap que en fa de goig, avui, aquest Liceo?...
-Massa !... Jo no hi estic pel luxo... De modo que si en l' òpera n' hi ha gaire, la xiularé...
-Sembla que comencem puntuals...
-Té raó: si ja estaven vestits des d' antes d' ahir... En l' ensaig ho vaig veure... Fóra de les primeres parts, tots ja estaven a punt.
* * *
-Ai, senyoreta! ¡Que me 'n recordaré del dia de l' Africana ! ... Pensar que l' hauré coneguda a vostè...
-Gràcies...
-Que n' és d' hermosa !
-Gràcies...
-Si vostè em volgués dir com se diu... Ni a on està, tampoc ?... Bueno... Quan sortim ja la seguiré...
-Ai, no aniré pas a casa... Com s' acabarà tan tard, vaig a dormir a ca la tia per mor de què a casa no s' hagin d' esperar.
* * *
-Vols dir, Joan, que és el barítono, aquest ?...
-Mare de Déu! Que no el sents?...
-Doncs no és pas el mateix que sortia a cantar el Profeta... Prou que el coneixeria, perquè el vaig venir a veure dos vegades... Aquell no era tan moreno...
-Què saps, tu, dona !...
-Prou que ho preguntaré a la senyora Rita, que dues filles que avui surten en el barco.
* * *
-Home, dispensi 'm: vostè que el llibret ¿sap què hi vénen a fer aquests índios davant dels bisbes ?...
-Sí, senyor: prou !... A la cuenta, pobra gent, van arribar d' Amèrica sense batejar ni rebre cap sagrament... i ara conto que els porten aquí a confirmar.
* * *
-Senyora Mariagneta... Què tal!
-Ai, filla !... ja ho veu a on ens hem tingut de posar... Ditxosa vostè que està bé !
-Prou m' ha costat !... Miri 's: a les dugues ja havia rentat els plats i a les quatre ja ens passejàvem amb en Narcís per davant de les voltes.
-Què me 'n diu, d' això ?
-Ai, filla !... que els bisbes m' han agradat molt !... Ja ha vist quines capes...
-Calli, dona !... si allò és tota una crosta d' or... Jo ja ho sabia, que eren tan hermoses !
-Ja es coneix, que figuren bisbes antics... No tingui por què els d' ara hi vagin, els pobres.
-Ja ho pot dir: allavores ho podien fer més... Com que encara no els havien pres els béns.
* * *
-Déu meu !... que són pesats amb aquests xiulets... No què hi troben...
-Calla, dona... no et facis ridícula !... ¿Què hi entenem, nosaltres ? Els que xiulen són els intel·ligents, que es posen tots a dalt... ¿Te penses que tothom és com tu i com jo ?...
* * *
-Mira quin barquet!... allí damunt de la taula... El veu, senyora Agneta?...
-Ai, sí !... què mono !... ¿Què significa, Fabrés ?
-Dona! És el modelo del que de sortir a l' altre acte.
-No, senyor, no... i perdoni. El de l' altre acte jo el vaig veure en el Prado Catalán, quan el feien, i és molt més gros que aquest... Aquest barquet deu figurar que el rifen a favor del tenor que està pres.
* * *
-Sap que n' hi ha de gent, senyota Quica ?...
-Ja ho pot dir, filla... No n' ha anat tanta a confessar aquesta quaresma.
-Miri 'm... miri 'm això, donya Poneta, en aquell palco... Misèria i companyia !... sembla la marquesa del cuerno. Ves aquella bona dona... que és per portar vestits escotats !... ¡Ara mateix que baixo a demanar -li les dos pessetes que em deu de la bugada de l' altra setmana !
* * *
-Quimeta, això és molt bo !... és molt bo !...
-Bé, home; no facis extremituds...; recorda 't que avui estem en palco...
-Això és molt bo !... Si ho me 'n vaig al quint pis...
-Tanoca! Allí que ningú et veu.
-Noia !... jo em trec els guants per aplaudir
-Pobre de tu !... Torna demà si vols entusiasmar -te.
-Si ho porto flors !... Escolta: et vols treure les del monyo i les tirarè al mestre ?...
-Ara hi corro... Tant que m' ha costat de ferme -les -hi aguantar...
-Noia jo me 'n vaig a dalt...
-Al menos busca en en Carlets perque em vinga a fer companyia.
* * *
-Ja ha vist el barco ?...
-Home! Hi he trobat una cosa... així... un poc sinònima... vull dir que no és prou natural...
-Ah, sí !... que no n' hi ha més que mig ?...
-No, no... això encara... Però no hi surt cap que figuri que es mareja... i això és imposossible... En un barco sempre s' hi mareja algú...
-Bé, això és falta de ensaig... ja veurà el segon dia.
* * *
-Home, vostè que hi està... ¿El pla de la Boqueria, sap quants pams d' amplària ?
-No, senyor: no m' hi he fixat...
-És que en convé saber -ho, perquè he fet una posta amb un senyor del costat que deia que el barco d' aquest acte era tan gran com el Pla de la Boqueria... Un dinar que penso guanyar...
* * *
-Què li sembla, això ?
-Home, el barco m' ha agradat molt..., però ¿ja és prou natural, això de sortir negres en aquell temps ?
-Home...
-És que jo estic que allavonses encara no se 'n coneixien, i que si de cas tot just... tot just en començava a sortir algun...
* * *
-¿Ara diu que passa a l' Índia, això ?
-Sí, senyora... Aquests arbres se crien per allà... Tots aquests són índios.
-Ditxosos ells!
-Per què?
-Perquè deuen menjar el gall barato.
* * *
-En nom de Déu !... Quanta generació !... Sembla que han deixat anar l' hospici índio !
-Miri, quants boleros!...
-Ai! També hi ha boleros, a l' Índia ?... ¡Jo que em pensava que en aquella terra s' estava tan feliç !...
* * *
-Cristina, ja deu començar a ser tard...
-Ai, que ets neguitós !... ¿Farà el favor de dir -me quina hora és ?...
-Anem !... Tres quarts d' una... ¿Ja ho saps ara ?... A veure si em deixaràs estar en pau.
-Tres quarts d' una ja !... Ves, tot justament avui que ens ha tocat la llàntia de l' escaleta... ¡No se 'n deu haver fet malbé poc ni gaire d' oli !...
* * *
-Noia, d' aquí en sortirem que ja serà clar...
-Per això he encarregat a la minyona que ens tingués el xacolata desfet per quan hi arribem... Oh, i que m' has de fer pensar a pendre els llonguets en el forn, que li he dit que nosaltres, tot passant, els pendríem al tornar a casa.
* * *
-Sembla que això va llarg per ara...
-Prou que ho veig... Ja em sembla que no seré a temps per atrapar el primer tren.
* * *
-Ara vegi si n' hi ha d' estranyeses, D. Roc. Veu aquell arbre d' allí al mig ?
-Si no em fa el favor dels gemelos... Ara !... Caram !... ¿Sap que de la soca en sortiria una bona calaixera ?
-Doncs diu que tots els que s' hi posen a sota es moren...
-Anem, home!...
-Tingui: li porto el Brusi d' ahir la tarda que ho explica tot...
-Però com dimontri !... Doncs jo no les autoritats d' aquell país com ho permeten... Al menos jo hi faria posar un lletrero que els avisés que no s' hi acostessin.
-Ja diu que ho van provar, però encara moria més gent perquè tothom s' hi acostava per llegir -ho.
* * *
-Què em diu d' aquest solo, compadre ?
-Estava pensant... ¿aquell és l' arbre que s' hi moren ?...
-Vaya, el manzanillo. Miri: aquí ho diu.
-Doncs, ¿sap que un apotecari que es plantés al costat d' aquest arbre en poc temps s' hi faria ric ?
* * *
-Ajà... miri's... el manzanillo.
-D'aquest arbre en surt aquell vi que en diuen manzanilla.
-Ve-li aquí una cosa que el llibret no la porta.
* * *
-Miri 's, senyor Verdós: vegi, si an aquesta gent els succeís alguna desgràcia, si s' ho tindrien ben merescut.
-Vol dir ?...
-Home, tingui... Vegi amb això que corre de si volen cremar el teatro, de si no es farà l' òpera... permetre tanta gent disfressada a les taules. Vegi: si algun d' aquests n' ha fet alguna, després que s' ha tret el vestit d' índio i s' ha rentat la cara, qui el coneix...
-Oh !... que es pensa que són qualsevols... Tots els que surten de comparsa són gent fiada... A mi m' han dit que tots són municipals i guardes urbanos.
IV
(TOT SORTINT)
-Què li sembla això, D. Joaquim?
-Ca, ca, ca !... Que em donguin Rosini i Semiramide... No estic per aquesta escola de fer òperes... Que valga 'm el libreto; si no, no n' haguera entès res... Jo ja li dic: si no fos pel barco i les decoracions, no tornava.
* * *
-Hola, senyor Vintrons !... ¿A on va tan de pressa ?... Vingui, home, que parlarem de l' òpera...
-Deixi 'm estar, que vaig de pressa... Figuri 's que la dona empenyada en què no volia que vingués...
-I això?...
-Per això de si hi calarien foc... M' ha fet anar tot lo dia a la torre, que amb prou feines he sigut a temps al choro dels bisbes... Després he tingut d' anar a sopar a les deu, que he perdut tot el tercer acte... Ficar -me al llit amb ella i fer l' adormit fins que ella ha agafat el son... Deixi -me 'n anar, que, si es despertés, pobre de mi !...
* * *
-Vaja: que, acabant -se en aquesta hora, en cada entrada hi hauria d' anar un sereno que m' acompanyés al sortir.
V
Ve'ls-hi aquí!
JOSEP SERRA
MENUDÈNCIES
I
Jo estava per posar CÒLERA amb lletres molt grosses, per títol d' aquest article; mes com hi ha gent tan espantadissa, si molt convé el llançarien i, francament, el periòdic no el fem perquè el llancin, sinó perquè el guardin i se l' estimin molt.
Per això en fem pagar un ral.
II
Endemés, sí. Hi ha incrèduls que no donen fe a cap miracle. ¡Com es coneix que no han presenciat els miracles de la por !
És tan gran el número de devots d' aquesta divinitat immortal, que qui no ho veu és cego, com deia Napoleon parlant de la revolució.
Ja podem dir que entre nosaltres s' ha acabat l' exclusivisme religiós; perquè rendim culte públicament al catolicisme i a la por.
III
Enraonen dues senyores en una cantonada.
La una tracta de comprar uns coberts de metall blanc. L' altra li diu:
-Vagi amb cuidado que no l' enganyin. A casa en vàrem comprar de baratos abans d' ahir, i ahir vàrem tenir un disgust de mort, perquè al vespre ja s' havien tornat negres.
Una que passa sent les últimes paraules, es gira plena de llàstima a les interlocutores, apreta el pas, i se 'n va a casa dient:
-Disgust de mort? Es varen tornar negres ? això és el còlera, ¡i després aquests brètols que fan diaris posen que no hi ha res ! ¡Ai, pobres de nosaltres!...
I... ¿saben què succeeix a la que ha interpretat tan malament unes paraules sense connexió ?
Que de por, li agafa... (ara ja es pot dir ) còlic i tremolor, i sembra l' alarma per tot allí a on passa, dient molt convençuda:
-Jo almenys ja dos cassos, contats per una senyora de la família; i no em vinguin a dir que potser van morir d' altra cosa; perquè ¡es varen tornar negres !
IV
Cap al tard de la nit passa un senyor per un carrer, i veu uns balcons oberts i llum encès.
-Ja hi som, diu. Aquí hi deu haver un mort.
I para bé l' orella.
Una senyora de la casa parla amb una veïna del davant i diu:
-Ja li asseguro que n' hem tingut un gran sentiment al cap de tants anys de conèixer -la... però, no hi ha hagut remei ! Demà a les onze se 'n enduran la caixa.
-No hi ha dubte- diu l' home; -la caixa ? mort tenim. Algun pobre senyor d'edat.
I no hi tal mort ni tal aca, sinó que la senyora ha tingut de despatxar una criada que estimava però que se 'n prenia massa per lo llarg temps que estava amb la família, i la caixa de què parlava era la de la roba...
V
-Sí, sí- diu un home a sos amics; -ahir en arribant a casa la vaig trobar morta.
Parla d' una tomaquera que tenia al terrat; però la poruga que sent dir « morta », lo primer que fa és esglaiar -se; després, se 'l mira i pensa: si era la seva dona, vet aquí un viudo que fa planta.
VI
Els botiguers que han fugit a França procuren fer escolliment de robes de colors foscos, amb l' esperança de que l' hivern vinent mig Barcelona portarà dol.
Baldament no en venguin mitja cana !
Els corredors y dependents d' escriptori aprenen de fer baguls, maletes i sacs de nit pels fugitius; que ara és negoci.
Els adroguers fan babarotes a tothom amb ampolletes de càmfora, sofre, te, esperit de vi i demés caterva d' ingredients anti-colèrics, que per als esporuguits són un espectacle pitjor que la malaltia.
VII
La meitat dels que es queden és per força.
Pregunteu -los si se n' aniran, i amb una rialleta mes falsa que una mula guita, vos responen:
-Ca, de cap manera! Jo no tinc por. Es dir... per ara, el que toca avui, em quedo.
VIII
Surt un òmnibus d' un extrem de la ciutat, portant una família fugitiva, i per a anar a l' estació del ferrocarril de passar per molts carrers.
Al vespre se reuneixen uns parents i diu el noiet:
-Aquesta tarda, amb el papà, al carrer de Sant Pau- per exemple -hem vist un cotxe d' allò més llarg, ple de gent, i a dalt tot de baguls i matalassos.
-Jo també n' he vist un així mateix a la Rambla- diu l' àvia -Tothom se 'n va !
-Nosaltres n' hem vist un altre al carrer de Fernando,- diu la tia.
-Oh! la minyona també ha vist una família entera que se n' anava cap al camí de ferro, pel carrer de Jaume primer. Ai! Tothom se 'n va !
-Sí, tothom se 'n va ! Nosaltres hem vist un gran carruatge ple de gom a gom amb tot lo del llit, a la plaça de l' Angel.
-I quan jo hi enviat la minyona, n' ha vist un altre pel mateix estil al carrer de la Princesa. És que tothom se 'n va !
Tota aquella gent no ha vist, en substància, sinó un òmnibus, i per ells es com si se n' hagués anat a mig Barcelona
IX
Al vespre, l'un pren aigua de pega.
L'altre goma.
Tots duen canonets de càmfora a la boca.
Com la por fa corrípies...
Envien a buscar un metge, i l' endemà el despatxen per burro, perquè la por no la cura cap metge.
X
-Què tal? què han sentit a dir ?
-Per ara... res.
-Doncs miri, avui ha passat dues vegades el cotxe dels morts.
-Carambas! Ahir vespre per la Rambla no es trobava una ànima.
-No veu que tothom és fora ? Nosaltres hi anàvem sempre amb les cosines i les noies del primer pis; Pero ara...
-Que també són fora ?
-No; però no surten, fan com nosaltres. Escolti, per no haver -hi de trobar ningú...
El mateix diuen les meves germanes i la família de l' oncle Francesc. Com tothom és fora, no surten al vespre.
-I és natural; ahir varen venir la padrina i el padrí i també ho deien: « ¿Què en farem de sortir, si tothom és fora ? »
-Ca! si és un fàstic ! tothom és fora !
Tots els espantats es fiquen al últim recó de casa, i per cohonestar la seva por, exclamen:
-No es troba una ànima !
XI
Ara, si es mor un vell de cent anys, tot seguit trobareu qui digui:
-Ja n' ha petat un altre ! I això que diuen que no hi ha res.
Ja no es pot mal parir; ni tenir febres, ni encadernar -se sisquera; de tots els mals ne diuen còlera els porucs.
Si vostè es talla els cabells i el veu pel carrer un d' aquests, se 'l mira arrufant el nas i diu:
-No m' agrada la cara d' aquest home, no què li trobo: molt serà que... jum !
XII
-Què tal, senyor Genís, gaire por ?
-Jo no, senyor. No vull fer valenties temeràries, però estic molt tranquil. M' hi posat sofre a les plantes dels peus, m' entén, vostè ? porto el canonet de càmfora, que mai és mal, vaig un poc més abrigat, me comprèn ? rego la casa amb cloro, aromatiso bé les viandes, prenc te amb aigua naf, sí, senyor, no surto de nits, he fet llogar una casa a la muntanya per un si acàs, no treballo per no amohinar -me, i m' entretinc en pensaments agradables. Ara me 'n vaig a comprar un ninxo, que la dona no està gaire bona.
XIII
-Déu los guard. Diu el pare si em faria el favor de pagar -me aquest compte.
-Noi, digues -li que el metge i el governador m' han aconsellat que no em carregui de cap; amb això no estic per negocis. Torna pel setembre... o per l' octubre, si som vius.
* * *
I bé, cavallers, que durarà gaire, això ?
X. (Robert Robert).
D'ALLO MATEIX
¿Doncs que voleu que parlem de la immortalitat de l' ànima o del moviment continu ? No pot ser; ningú ens escoltaria.
Barcelona la conversació malalta; pateix de diàleg epidèmic i ens l' ha encomanat.
Abans es parlava de tot: de pessetes falses, dels drets del vi, de les eleccions, de les modes de l' hivern vinent... ara ja s' ha acabat tot allò !
Ara tot és còlera i més còlera. Se parla dels passats, dels presents i dels que poden venir.
Vostè veu passar una rècua de burros molt llarga i a l' últim pregunta a un company:
-Quants n' hi deu haver ?
-Avui trenta set -salta ell, -amb catorze criatures.
Se pensa que vosté no parla dels burros, sinó dels morts.
En una casa es trastornen perquè han vist passar dues vegades el combregar i exclamen:
-Sí, sí; bé poden dir que no hi ha res. ¡Com si no veiéssim que a cada punt surt Nostramo !
Al mateix temps, en una altra casa diuen:
-Això deu estar molt malament; perquè abans sentíem tot sovint el combregar i justament ara no el sentim mai: es coneix que els deuen haver donat ordre de no tocar la campaneta per no acabar -nos d' espantar més.
Escoltin -se vostès mateixos a la gent: escoltin -se -la.
DUES VELLES
-¿I doncs, senyora Quima, quan n'eixirem d'aquest preu fet?
-Ai, què jo, pobra de mi ! Ja li asseguro, tant m' estimo si em creu com si no em creu, que ja voldria que n' haguéssim sortit.
-Ai, filla! no cal que m' ho juri, prou que la crec.
-Dona, si és un fàstic ! Els altres anys, una amb qualsevol cosa passava, i vol dir que, traballotejant una mica amb pena o amb dolor, anàvem tirant la barca endavant... però ara ! A fe que jo no dona de disbauxis; perquè, la vritat, una sempre s' ha criat amb la regleta; però, francament, en lo fort de la calor, sempre, quatre tallets de tomàtec i, ara la tallada de meló, ara la miqueta de la fruita... vamos, m' agradava: i al pensar que avui...
-No me 'n parli, que m' hi torno boja i ja no a on girar -me. Afiguri 's que a casa, ¡bah, ja ho sap ! som set; tres criatures que no d' on han sortit, que mai tenen prou de res, capassos de menjar -se l' espritatuo. Miri, anava a comprar un quarto de gallina magre, i me 'n volien trenta dos quartos, trenta dos quartos, filla ! que jo no com el govern no hi posa mà, caramba ! que en aquestes coses hi hauria d' anar amb molt rigor; i si això dura... faci 'm el favor de dir -me, ¿què fem ?
-Ai, jo no ho , no ho ! A dalt de casa hi ha un senyor empleat, que diu que ara els metges de la reina han enviat a demanar uns papers per arreglar -ho... Com que diu que això és cosa de l' inglès...
-No hi res, però ja ho crec. No la deixaran medrar mai a Barcelona aquests estrangerots !
-Ai, Déu hi faci més que nosaltres ! ¡Ja li dic jo que estem ben posats !
-Ah! és el que jo dic; serà el que Nostre Senyor vulgui: vel 'hi aquí.
DOS ECONOMISTES
-Li dic que pocs períodes hi ha més hermosos, des del punt de vista de l' estudi econòmic. Després de la crisis monetària, ix la industrial tot seguit, i a penes la gent indiferent a la ciència s' abandona a l' esperança d' un temps normal, ve el còlera a brindar -nos datos que redoblen lo complexe i interessant de la qüestió. Si la malaltia es desenrotlla amb les degudes proporcions que la ciència dret d' esperar, tindrem la sort d' experimentar fins a quin punt són certes moltes teories dubtoses.
-Jo, des de la guerra dels Estats Units tinc fet un estudi sobre el decreixement de la població americana i sa influència en l' Europa occidental; mes per a que les deduccions meves resultin certes, necessito una mortalitat molt forta, i ¿què vol que li digui ? tinc por que aquest còlera serà molt fluix i no confirmarà pràcticament els meus datos. Al principi em vaig animar amb la confiança de que fes alguns estragos en tota la costa de Llevant, que era cosa que em convenia molt per al meu objecte; mes si l' enfermetat segueix amb aquesta insignificància me catxifollarà: tindré de refer el llibre que em costa cinc anys de treball... i fóra llàstima.
-Ca, no tingui por, ja apretarà, ja ! Jo tinc preparat un folleto, i així que comenci a morir gent pels barris d' arrabal, demostraré fins a l' evidència la imperiosa necessitat de posar un correctiu a la desatentada procreació de la classe proletària.
-Malthus, eh?
-Pss... Malthus... Oh! però; l' hi millorat molt !
-Res, veurem. Lo cert és que el mal no progressa i jo estic de mal humor de por de perdre cinc anys d' estudis.
-Animi 's, home, animi 's. El còlera correspondrà a lo que lícitament pot demanar -se -li, lo contrari no pot ser, seria antieconòmic.
DUES MINYONES
-Ai! si a n' en Carlets li agafava alguna cosa, com quedaria jo ?
-¿I jo que sempre estic amb un salt al cor per en Titus ?
-L'any passat no ens vàrem casar per a deixar passar la quinta; aquest any pel ditxós còlera... jo t' asseguro que en res tinc sort !
-Sí, tu rai que al menos saps de cert que l' any vinent, si som vius... dallonses !... Jo sí que sóc de plànyer. Ves si no hagués sigut pel còlera, en Titus l' any vinent guanyaria xeixanta duros cada mes; però com tot ha anat tan malament, el seu principal li ha dit que no n' hi donaria més que quaranta cinc.
-Ai, con tal que a n' en Carlets no li agafi alguna cosa !...
-Ai, com tarda en Titus!
(La mare, entrant). -Noies, a dinar.
-Ai! quin susto m' ha donat... (¡Ai, si en Carlets tenia alguna cosa ! ).
-Ai! a mi també. (¡No com és que en Titus m' ha de fer estar amb tanta ànsia ! )
-¿Què no han posat en Carlets... Ai ! vui dir l' aigua en fresc ?
-No beguis fred, que és mal pel Titus... Ai ! vui dir pel còlera.
DOS METGES
-Jo sempre he sostingut que el còlera es desarrollaria poc i és una llàstima; perquè he compost un preparat que em sembla que seria molt eficàç per acombatre 'l; però com no hi ha casos... no el puc posar a prova. És que és molt ! Amb tant com s' enraona, no trobo un colèric ni amb candeletes.
-Jo tinc tota la clientela fora. Veu, aquest any entre sustets de bullangues, i un poc de còlera, jo hauria pogut adelantar alguna cosa; però la gent que visitava se m' ha esporuguit, i, ¡vagi 'ls al darrera ! Avui fa quinze dies que ningú ha trucat a casa meva. En quant a medis de curació no m' hi amohino; ja tinc massa anys per tornar -me a posar a estudiar. Si el còlera és boig, que el lliguin; jo seguiré les prescripcions antigues, i santa bona Maria. Mentrestant, el mal és que no es guanya.
-Veu en temps de salut sempre hi cauen quatre costipats, un tisiquet per aquí, un pletòric per allí... i tot ajuda. Però ara...
-Sí, ara... Jo amb una trentena de casos ne tindria prou per a experimentar les virtuts del meu preparat.
-Home, no s'amoini; seguexi l'antic.
-Sí; però com l' antic no cura...
-Al menos tranquilitza la consciència. ¡Nada, nada ! dieta, sudorífics i fregues; jo no em moc del que em varen ensenyar.
EL TELÈGRAF
De fora. -«Com esteu ? »
De dins. -«Noi gran, molt alt; noia gran, Horta; demés, aquí bons.»
La família de fora rep un despatx que diu: « El noi gran malalt, la noia gran morta... » i surten pels carrers del poble escandalitzant que a Barcelona a cada casa se 'n moren dos. De fora arriben despatxos a centenars cada dia, dient: -¿Notícies ? -Puja? -Baixa? -Quants avui? -Puc venir ? -Heu tancat ?
De dins ne surten altres tants responent: -Tau, tau. -Un xiquet. -No gaire. -Vint-i-tres. -Sí. -No.
Mai havia estat tan fecunda i insípida la correspondència telegràfica.
DOS MINYONS
-Noi, des d' això del còlera, estic en gran; el pare em deixa fumar davant seu...
-Quina sort! Jo el que voldria és que durés i no s' obrís la Universitat.
-Sí que fóra ganga! L'any vinent simultanejaríem...
-I aquest any simultanejaríem... eh? Però ca! el meu pare fóra capaç de voler -me enviar a Saragossa a estudiar...
-Home, millor; quant més lluny del guetu.
-Sí; allí tinc un oncle i una tia més rapatanis... allò fóra pitjor que el còlera. No hi aniria pas.
-Oh! si t' ho manava...
-Si m' ho arribés a manar, fingiria rampes i m' embrutaria de tinta perquè es pensés que l' havia agafat de valent...
-Tens raó, noi; és un acudit ben caio !
TRES NOIETS
El més gran. -Jo ara faig festa totes les tardes, i potser tindrem xala i anirem a fora !
El mitjà. -¡Jo cada tarda vaig a passejar amb el papa !
El petit. -Jo cada dia menjo tita !
Tots tres. -Per mort del còlera ! eh, eh, eh!
X. (Robert Robert)
L'ANY VINENT
Quin tono es darà l' any vinent !
Tothom l' espera, tothom en parla, l' adula, li fa prometenses...
Pocs personatges poden alabar -se d' haver sigut desitjats amb més impaciència que l' any vinent.
Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara permaneixen entre nosaltres:
-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una passejada a fora.
Tal hi ha que en un pilot d' escombraries veu un tomàtec tot mústic, florit i arrugat, i exclama:
-Ai, senyor... tant que m' agraden ! Ja voldria ser a l' any vinent per a fer -me 'n un bon tip.
Els que venen melons, al despedir -se, mai es descuiden d' anomenar amb gran confiança l' any vinent.
Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler -me enterar de la causa de sos plors, i sa mare em digué:
-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n' hi donés: no, senyor; que esperi l' any vinent !
(Esperar un any per sis figues ! ¡Quina humiliació per la humanitat!)
En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret sempre n' arreplega un retall o altre, no és veritat ?
Generalment, d' aquests escrupolons de diàleg, mai se 'n pot treure res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot passant sent enraonar, predomina la idea de l' any vinent.
Sempre sento:
-Oh, l' any vinent serà una altra cosa !
-Si Déu fes que l' any vinent...
Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s' anunciés una comedia titulada L'any vinent; perquè es veu que és el més de moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de la més extraordinària deferència.
Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l' època de fer -se un vestit, i cosa rara ! avui es notícia de moltes que de bon grat deixen de fer -se 'l aquest any i consenteixen en què sigui l' any vinent.
Vegin com en aquest món tot és sort.
Perquè ¿què ha fet l' any vinent perquè tothom, grans i petits, li demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis ?
Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la veritat és que encara no n' hi ha calendari ) ja el públic li dedica funcions, gales, alegries...
I, en canvi, han passat una pila d' anys molt honrats i ningú es recorda sinó de sos defectes per a fer -ne asco.
Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per sa inverossimilitut.
¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra són anys i que no volen sentir -ne parlar mai ? Doncs, escolti -se -les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:
-Ja voldria ser a l' any vinent !
Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres circumstàncies que en cap any s' han vist reunides.
El xasco serà (i ja m' ho temo ) que aquest ditxós any vinent siga com aquells còmics que vénen precedits d' hiperbòlics elogis, es fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts, fan retardar l' estreno... i a l' últim reben una xiulada que els escama.
Ja em sembla que a primers de gener sento dir a algú:
Malviatge! Jo que esperava amb tanta ànsia l' any vinent...
El més probable és que passada l' actual malatia, un o altre s' ha de morir abans d' arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:
-Ai, Senyor! Nosaltres que havíem fet tants càlculs per a l' any vinent...
¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que treguin de l' any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa proximitat els feia concebir !
Però mentrestant ningú es pot treure del cap aquesta idea.
L' un fa propòsit d' economitzar; l' altre de pendre caseta a fora per un si acàs; l' altre de cuidar -se i no retirar tard; tot, per suposat, referint -se sempre a l' any vinent.
Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar -se al llit sense pensar que pugui haver -hi un demà, pensen ara, no sols en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com si tinguessin set anys i les sabates al balcó.
I molts que no volien mai entendre 's de raons, i que el que no era tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa resignació respectuosa i diuen:
-Bah: no hi ha remei: deixem -ho per l' any vinent.
Si hem de parlar francament, jo també voldria ser -hi: no perquè directament n' esperi cap benefici material, ni sisquera el d' engreixar -me, sinó perquè la gent me n' ha fet venir ganes.
A veure què serà això.
Hi haurà bon govern ?
O tindrem la sort de que no n' hi hagi ?
Plouran dobletes de quatre duros ?
Es moriran les malalties ?
... Però, ¿què en traiem d' amoïnar -nos ara, sinó n' averiguarem res ?
Aquí no hi ha més que posar -se molt sobre si; i tenir calma per poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha de portar -nos el tan celebrat any vinent.
X. (Robert Robert)
CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS
UN AMIC A UN ALTRE
Amic Eloy: Encara que sols podràs contar -me llàstimes d' aquest Barcelona, escriu -me 'n alguna cosa. Ja saps que la pàtria sempre tira i que jo enyoradís.
Ja m' afiguro que no eixiràs de casa, perquè ben bé sabem que pels carrers no s' hi troba una ànima, i que tot està ple d' herbes. Veig que et deus consumir, però pren paciència. Alguns veïns m' encarregaven que et digués que els enviesses certes coses; mes ja els he desenganyat; que, fora de lo més indispensable per menjar i remeis, a Barcelona no hi ha res. Aquí no deixem de distreure 'ns algun rato. Anem totes les tardes a una font, i el dia que menos, nos hi reunim vuit o nou persones i de tant en tant hi fem taral·la. ¡Quina diferència entre la nostra distracció i la soletat d'eixa capital! Anem; no et vull entristir contant -te que cada dia sens falta juguem a dames i gosem d' altres diversions, per no augmentar la teva melancolia. Escriu -me, que en mig de ta tristesa pot ser per tu un entreteniment agradable. Conserva 't bo, anima 't i mana i disposa de ton segur servidor. -A.
L'ALTRE AMIC A L'UN
Amic Fèlix:
Veig que us la passeu tal qual, i me n' alegro. Nosaltres, els que nos hem quedat a Barcelona, la passem molt tristament, en efecte. Som molt pocs, i així és que a penes se troba ningú pels carrers. L' explanada està plena d' herbes i fins n' hi ha en el pla de la Catedral.
Has fet bé de no voler encarregar -me de les comissions de tos veïns, perquè aquí ¿que vols que hi hagi ? Fora dels articles de menjar, beure i apotecari... res més. A no ser que volguessin coses d' argenter, o de quincalla, o de blondes, que això ho podríem comprar fàcilment, lo demés és impossible, perquè no hi ha més que fusters, manyans, sabaters, sastres, sombrerers, algunes rellotgeries, confiteries, llauners, matalassers, fotògrafos, etc. De guants, pomades, camises i corbates, tal volta podríem adquirir -ne, perquè un parell de dotzenes de botigues de cada mena, bé les trobaríem obertes, encara que fos menester, per això, recórrer tota la Rambla. Lo que encara no s' ha perdut del tot, són: beta i fil, redolins, llimpia-botes i coses així. Cases de comerç ne queden algunes, i lo que és cafès i casinos tenim la sort que no s' han tancat, lo mateix que les botigues de paper, panyo i altres frioleres, com mobles, calderes, pells, fundició i agulles de ganxo.
Te dic que, en efecte, ens avorrim. De bon matí obrim la botiga, i fins al migdia passem llegint els diaris i tractant amb els compradors que tot ho voldrien de franc. Esmorzem i anem al cafè, on mai hi veus ni cinquanta persones reunides, i allí no parlem més que del còlera, d' Europa, dels Estats Units, res: tonteries. Després juguem un rato al billar per fer algo, i sortim a dar un passeig. Dinem, i ara és un fàstic; mai podem menjar porqueries, sinó sopa caldosa, olla, rostits i bestieses així. Després de dinar, què faràs ? Un rato al cafè, a veure les mateixes cares; un rato al casino, a fullejar quatre revistes, llegir els últims despatxos telegràfics i sortir a la Rambla o a la Plaça Real. De vegades, per variar una mica anem a veure algun ball dels que han armat la gent dels barris. De vegades, anem a pendre xacolata als Campos o al Tívoli; res, matar hores. Els dies de festa solem anar al teatro, i vet -ho aquí. No com ho podem aguantar. Comprenc que ens planyis, i t' ho agraeixo molt, perquè veig que, entremig del bullici en què vius, encara et recordes de ton desconsolat amic i S. S. que se 'n va al cafè de Cuyàs. -B.
UN AVARO A SON FILL
Noi:
Veig que les calces que me 'n vaig endur son massa bones per estar a fora: se farien malbé i no estem per gastos. Envia -me 'n tot seguit unes i entrega -les al barraloner, que ell me les portarà de franc. En ta última carta me vas enviar quatre cares de paper i només n' hi havia dues d' escrites: una altra vegada guarda 't les altres dues cares o tanca la carta sense posar -hi sobre postís. Ja saps que et tinc dit que per la salut no et planyis res. Obre la botiga dejorn, que així te distreuràs; i al mateix temps, si passa un parroquià, l' arreplegues, sense valer -ne de menos. No facis excessos en el menjar: l' olleta cada dia, i no abusis de la gallina: que tu tens una naturalesa molt forta: massa sang, sempre ho he dit. Porta 't bé, que a la tornada t' asseguro que estrenaràs el meu barret de l' hivern passat: t' ho vaig prometre, i no me 'n desdic. Per a mi no gastis, que ara és tot malaguanyat: no em tornis a enviar boles de goma en tota ta vida. ¡Vuit quartos una paperina que a la butxaca del leviton a penes s' hi coneix ! És un robatori i és cosa pròpia de xitxarellos. La tos se m' ha calmat molt, i, si vols veure 'm curat com dius, encomana 'm a Déu, que és el remei més bo i no costa res. El dia que ens en vàrem anar, va quedar en el rebost un tall de cansalada. Jo en tot el mes passat no me 'n vaig recordar; però, rumiant, rumiant, hi he caigut ahir vespre. Vol dir que ja en tens per un dia a lo menos: era d' una dona que la ven molt excel·lent, que ja en temps de ton avi (que al cel sia ) l' hi compràvem. Sobretot enteniment. No retiris tard, que la serena fa mal al cos i espatlla la roba, i no facis com antes, que cremaves llum fins a deshora: si vols llegir, lleva 't de matinet, que és sa, i més barato. Tanca bé quan vagis a retiro, i en quant a lo que em dius del setrill, com ha de ser ! Me sap greu perquè feia set anys que ens en servíem. No en compris d' altre, que quan jo vinga ne compraré un d' igual i ben bo a l' encant, que si un hi és perfidiós, un dia o altre hí troba lo que necessita. Déu te faci bo, per no dir res més: ¿no et fa vergonya no saber -te afaitar sol i haver d' anar cada dissabte a gastar un ral ?
No hi ha barber en el món que hagi tocat la cara ni la moneda de ton pare: me 'n puc alabar, i això que tinc la barba forta; i tu per quatre pèls... Amb lo que et costa el barber, d' aquí a uns quants anys te podries comprar un bon rellotge de plata venturer. Per fi, quan jo torni, posarem esmena en tot, i bé caldrà; perquè gastem molt i no guanyem res. Aquí tot és tan car com a Barcelona, fora de la casa i el menjar. Un sello de cartes me costa quatre quartos i el rapè al mateix preu: algú hi deu traficar. Sobretot no et descuidis d' anar cobrant els lloguers amb puntualitat, i no et deixis pagar amb raons. El músic del quint pis, sempre procura endarrerir -se; no el deixis de mà: digues -li que ets persona manada i que no t' entens de brocs. Bé: ara cuida 't; no facis excessos en el menjar, sies diligent en obrir i tancar ben bé quan te 'n vagis al llit. Ton pare no vol més que veure 't bo i home com cal. Repetesc que lo del barret està dit i és teu des d' ara; però no te 'l posis fins per Sant Tomàs, que no som cap marquesos. Nostre Senyor t' il·lumini com te beneeix ton pare. -C.
P. D.-Si et sobrés una mica de cansalada, per poca que siga, me n' untaràs les botes, que estan penjades i embolicades en un drap de quadros blaus, en el requartet dels mals endreços. Déu te beneesca. Si et determinaves a comprar te, no el prenguis al costat de casa, que tot ho venen com foc. Ves -hi al capdavall dels Flassaders, un diumenge, tot passejant; que en un quart hi ets, i per dos quartos te 'n donaran per fer -ne moltes tasses. No n' abusis, que tu ets nerviós i el te és d' aquelles coses que s' han de pendre amb mida.
UNA ENAMORADA A ELL
No què hi fas en aquest Barcelona. Jo em floreixo. Sempre estàs que avui que demà, i així hem passat ja trenta dies. ¿Saps que diu ma cosina ? Que si no hi tinguesses objecte ja fores fora; i com diu la Mariagneta que no s' ha mogut i s' alabava de què mentres ella no se n' anés tu tampoc te n' aniries... T' asseguro que entre ella i la mare em posen un cap com uns tres quartans. Jo em consumo. Has estat dos dies sense escriure 'm, i t' asseguro que he passat mil angúnies. La trinxa del vestit m' era estreta i ara m' hi cap un pa de crostons. No com és que em neguitejo tant veient la teva calma; però no puc fer -hi més. Adéu. Fins que et vegi, estaré sense poder habitar. Vina aviat, que m' anyoro molt de veure 't: no t' enganyo. Voldria estar enfadada amb tu, i...
Ja penses en mi quan treus la petaca ? Cuida 't molt, no t' acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t' estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho . Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós.
P. D.-Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida't. Adiós. -D.
MITJA FAMÍLIA A L'ALTRA MITJA
Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d' aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l' armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar -li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu -nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu -hi dos parells d' estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E.
UN COMPANY A L'ALTRE
Mai aprovaré que t' hagis quedat a Barcelona, i me sembla que a l' últim te 'n vindràs. Aquí no hi ha grans diversions ni comoditats, però a lo menos estem tranquils i no temem per la salut, que en aquest món és lo principal. Hem combinat un modo de passar la vetlla deliciós. Nos hem de reunir alegrement...
Escrites aqueixes ratlles, torno a agafar la ploma per a dir -te que s' acaba de declarar el còlera en el poble. No hi ha apotecari, i l' únic metge viu dues hores lluny. Vaig a fer un farcell i fujo a un altre poble: encara no a on.
Ja t' escriuré el meu paradero. No tinc més que un xic d' or i ningú me 'l vol canviar. Dispensa la brevetat. Adiós.
P. D.-No me 'n podré anar fins demà, perquè tots els assientos estan presos. Tothom fuig desesperat i ningú sap lo que es pesca. L' apotecari ha acabat el làudano, la càmfora i la camamilla. Ja et dic jo que estem frescos !
Amb la torbació no m' havia recordat de fer -te saber a on anava, i torno a obrir la carta per a dir-t 'ho. Afigura 't com dec tenir el cap. Me diuen que és poble sa i me n' hi vaig. Dirigeix -m 'hi les cartes des de demà mateix; i mana a ton amic. -F.
X. (Robert Robert)
SI QUE ESTEM FRESCOS!
El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol, enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de semblant personatge, ens com la criada de Santa Anna.
De veres estem frescos.
Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els casinos i ateneos, deserts.
La gran munió d' estudiants que altres anys freqüentaven les aules i els billars, l' havem perduda de vista.
A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de l' art de curar; en les classes de dret, proclamen desvergonyidament el principi del sulf geberment, i en la d' economia política dinen i sopen sens recordar -se mai d' alabar a Déu que les ha eximides de pagar drets de consums.
Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s' han tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells, de cafè, Plaça Real i Riera d' en Malla.
Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot dir que les ha perdudes totes.
Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s' arrisca a pendre una soleiada que l' estabelli o a caregar -se d' una mullena mortífera en aquestes presents circumstàncies ?
És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí; mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze.
Una pobra família composta de gent enginyosa s' havia proposat, per a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la d' or, i quan ja havia lograt fer -la quasi igual a la del govern, va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines !
Fent -ho així és impossible que mai ningú arribi a tenir un quarto.
Creguin -ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament com lo que acabo de contar -los.
Per això no és d' estranyar que la gent es desesperi i faci disbarats.
Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin -se vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé encara que estigui bona i sana, i després facin -me el favor de dir -me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més mínima causa que l' obligui a ficar -se al llit.
Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser -hi, i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la malalta se l' hagués begut, mai més li hauria fet mal res.
Però com sempre hi ha males ànimes, l' inventor d' aquest medi infalible per a deslliurar -se de tota enfermetat, està pres per haver -se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li permeten cuidar a sa manera, de la família !
Ara bé: el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de l' estiu ni dels de l' hivern.
Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s' engreixen, i això no sols ens obliga a estar magres per a no semblar -nos a tan asquerós animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant -nos que aquest any ningú disfruta d' aquelles sensacions que proporciona la pròxima esperança de matar porc.
Molts se 'n salvaran aquest hivern, desmentint l' adagi que diu « Quan fan goig, es moren. »
Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me 'ls puc treure del cap d' ençà que he vist que mentre alguns pobres pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs, s' estan menjant el blat d' Urgell, que per mor de les humitats s' ha podrit a la planta.
Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent espanyol i batejat, hagi un d' envejar la sort de l' animal menos escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és incapaç de fer la o amb un got ?
Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens balanceja entre l' hivern i l' estiu, entre els números 3o i 6o de defuncions, entre la por i l' esperança, sense arribar mai a res definitiu.
Després, li diuen a un que se li acaba l' humor. No es que l' acabi, és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries i rampells d' una temporada com aquesta.
Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa Creu, perquè un dia ha caminat mitja hora.
Jo no me 'n burlo; ans bé el planyo, i encara no com aquesta mitja hora no l' ha caminada cap endarrera.
Quan fins les Quaranta Hores varen haver -se de mudar d' església el divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d' un rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a pendre -s 'ho tot com a cosa de comèdia ?
Els repeteixo que estem frescos.
Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer cabal de res d' aquest món.
En les coses més senzilles està un exposat a fer judicis temeraris.
El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de dalt d' un terrat del carrer de Jerusalem, i a l' arribar a baix ja era cos.
Generalment en un cas així se sol exclamar:
-Quina desgràcia!
Però ¿qui és prou per assegurar que siga una desgràcia ?
¿Qué jo si li ha convingut més morir -se de repent, que viure en pobresa incurable, o morir patint dies i mesos ?
Fins em guardaria bé d' assegurar si va caure, qui sap ?...
Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera baixava, se 'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben aviat tindrien motius d' alegrar -se 'n per complet.
Doncs ara el tenen ells el còlera.
¿I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n' ha anat d' aquí ?
Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del regosig que els havia causat la millora de Barcelona.
Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com l' anell al dit allò de Quevedo que deia: « l' únic que se sap, és que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos així, ja sabríem alguna cosa. »
És que ara ens passa al peu de la lletra !
Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no s' obren.
Perquè?
Per mor de les circumstàncies.
Doncs bé: el teatre Romea s' obre avui.
Mai dirian per què ?
Per mor de les circumstàncies.
Oh! el millor del cas és que tots semblen tenir raó.
Els empresaris dels dos teatres grans li diuen:
-«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els ànimos estiguin en millors disposicions. »
I vostès pensen: Vamos, no està mal reflexionat. Val més que no obrin.
Però ara venen els empresaris de Romea i diuen:
-«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir -se, no un teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem de fer gastos, fem -los ara que no tenim competidors i ens seran més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi sobrin diversions. »
I vostès pensen, què han de pensar ? que està ben reflexionat i que val més que obrin.
Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER participi un poc d' aquest estat general. És massa forta sa influència per a que deixi d' alcançar -nos a nosaltres, que som de carn i os com qualsevol lector.
El nostre desig és sortir ben promptament d' aquesta situació empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que ja estem cansats de trobar gent gratant -se el cap pensatius i exclamant:
-Sí que estem frescos !
X. (Robert Robert.)
MISÈRIA HUMANA!
L' home, per diners que tinga, és ben miserable.
(Que en porten de cua aquestes parauletes ! Eh?)
I
Ara no es pensin que avui és el primer dia que me n' adono de la misèria i fragilitat humanes, sinó que verecordar -se 'n en l' ocasió present.
L' home és esclau de ses idees i ses idees són esclaves dels fets o successos.
No si m' explico.
Ja veuran, deixin -me dir i m' entendran tot seguit. Endemés vostès per no entendre les coses !
II
De què parlem tres mesos ha ?
Del còlera.
I si no n' hi hagués hagut, ne parlaríem ?
És clar que no.
Doncs per això els deia que l' home no és duenyo de pensar en el que vulgui i que els pensaments tampoc són duenyos de triar l' hora de manifestar -se: els successos els fan nèixer, i els successos estan subjectes a la llei que domina l' univers, y la llei de l' univers és immutable...
Què tal, sóc cap tonto ?
¿A on volia anar a parar que ja no me 'n recordo ?
Ah! ja .
III
Tres mesos ha que estem parlant de còlera.
Home hi havia que tenia en sa imaginació un alegre i variat itinerari de festes majors. « Ballaré amb fulana -deia -dinaré a can sutano, serem quinze, dormirem plegats, farem la gran bromassa i al cap de tres dies, cames ajudeu -me cap a l' envelat de l' ensanche. Hi arribarem a l' hora justa, ballarem com baldufes i l' endemà dematí, altra volta a fora, a la festa major del poble de la dida. »
Comitives enteres es disposaven per anar a passar a Montserrat els tres dies clàssics.
Ja tenien distribuït el temps per visitar ermites, degotalls i grutes, i per a pujar a Sant Jeroni, sometent -se a l' ordre que senyala en Cornet, autoritat reconeguda en la matèria.
Altres s' havien compromès per a assistir a solemnes i nutritives pollastrades: qui ho tenia tot disposat per pendre banys, qui per pendre aigües...
A tot això, se sent la ronca veu del còlera, cridant; per tot te deixo ! i de seguida ve aquell gran esgarriament d' homes i dones, vells i criatures; bagul d' aquí, maleta d' allà, cotxes, tartanes, carros, carretons, òmnibus i ferrocarrils, tot en doina. Els que havien d' anar a pendre aigües, demanen rom; els que somniaven mam i pollastre, demanen caldo i carbòniques; els que ja es veien enfilant -se per les altíssimes crestes del Montserrat, es deixen caure en una vall ben fonda, i els balladors infatigables són quiets i arrupits, procuren suar i demanen flassades.
IV
Ara diguin -me vostès: ¿com és que els que no tingueren por ni malaltia, ni trastorn a casa seva, varen haver de canviar de pensaments ?
Vòstès diran: home, perquè si uns, per exemple, volien anar a festa major i la tal festa major no va celebrar -se, per força tingueren de pensar en altra cosa.
I jo replico: Angela ! Aquí tenen com és veritat que l' home no és duenyo de son modo de pensar, i tan gran és la seva misèria, que successos enterament estranys a la seva personalitat, lo dominen i li torcen les idees, li esborren les que tenia i n' hi escriuen unes altres en son cervell.
De lo qual podria jo treure un bon pretext per a afirmar la solidaritat entre l' home i l' home, i entre l' home i la naturalesa; mes jo sóc persona molt considerada i no faré semblant mala partida. Ja veuen que si em fiqués al cap amoïnar -los sobre aquest tema, qui me 'n privaria ?
V
Passin els ulls per les numeroses botigues del Call i de l' Argenteria, que encara permaneixen vergonyosament tancades.
Imaginin vostès, que és cosa fàcil, quantes il·lusions s' haurien forjat aquells botiguers.
Primer contaven amb les ganes de lluir de les pagesetes del pla, que en temps de ballades, sempre, per poc o per molt, s' hi deixen caure.
Després contaven amb Tots Sants, que sol ser festa d' omplir calaix.
Després tot fregant -se les mans i amb codiciosa solivera, deien: « Vindrà Sant Tomàs, vindrà Santa Llúcia, vindrà Nadal, vindrà Cap d' any... »
Sí que vindran, sí; però vindran tots amb uns estalvis més grans que rodes de carro...
I tots los plans i projectes i càlculs dels botiguers s' han anat tornant tan diferents, que a les hores d' ara ja no els coneixen los mateixos que els varen fer.
¡No els dic res de músics, ballarins, cantants i còmics !
Si anéssim a comparar les reflexions que fan avui amb les que feien tres mesos ha, ¡que n' apendríem de coses !
I si poguéssim veure part de dins el cap dels empresaris de teatre de tota Espanya, altre tant ens passaria.
VI
Ara bé: ¿no és cosa trista el pensar: « Jo estic bo i sa; no tinc por, no perdo interessos, no pateix ningú dels meus, i no obstant em veig obligat a procedir com si el meu ser hagués experimentat alguna alteració ? ¿Com és que tinc de pensar si la gallina va més cara ? ¿Com és que no hi ha sarau ni teatre ? ¿Com és que tinc de pensar en morts, en malalts, en metges ? ¿Cóm és que no puc ignorar coses que no voldria saber ? ¿A on és, o en què consisteix la llibertat humana ? Si jo sóc lliure, cóm és que...
VII
El que menys s' afigurava UN TROS DE PAPER era que tingués de passar l' estiu parlant d' emigració, de fossers i de potingues.
Els meus companys i jo dèiem: escriurem articles de teatres, de modes, de costums catalanes i sobretot barcelonines i havem anat a raure a còlera i a difunts, com si la mort fos comèdia, com si el tenir rampes hagués sigut moda alguna vegada i com si fos costum catalana l' anar a passejar en cotxe ficat dins d' una caixa llargaruda.
¡Ah si avui fos l' últim dia que la fatalitat ens obligués a tractar d' aquestes coses !... Prou ganes en tenim i, parlant amb franquesa, també en tenim algunes esperances.
Un company meu diu amb tota formalitat que això s' acaba.
Tan de bo!
¡Així fos tan fàcil acabar el còlera com aquest article !...
Ja s' ha acabat.
X. (Robert Robert).
TEDÈUM
Bom! Bom! Nang! Nang! Pim! Pam! Vivaaaaa!... Pum! Pum! Viva la Salut! ¡Fora potingues! No més làudano! Mal viatge! ¡Al·leluia!... Nan! Nan! Nan! Bum! Bum! Booooom! Reteplem, plem, plem! Catatxim Catatxim! Alça, malalts, a vestir -se ! Xivarri! Xefles! Tiberis! Al Teatre! ¡¡¡¡TROS DE PAPER!!!! A casar -se ! Carrer de Fernando! Mongetes amb llomillo! Matar porc ! _Comedere et bibere usque ad satietatem! Lasciate ogni paura o voi ch'intrate! Amicus Plato, sed magis amica sanitas! Honni soit_ qui no està alegre ! Hosanna! ¡Torrons de can Massana! Eureka! A can Vilaseca! _Très bien! Fort bien!_ A can Justin! Més música: Retexin, Reteplèn! Més salves: Bum Buuum! _«Respirad, oh tebanos! Ya los dioses...!»_ Quina sort! Ja era hora ! Obriu les portes ! ¡El gall, el gall de la Passió! Juliiiiiii! L'anada del fum! ¡Arri a la Meca! A pendre cafè! Tercerilles! Visca l'avi! Volta'l! Broma ca ta crió ! Fugin, que porto oli ! Passi-ho bé, senyor Marquillas! A la Catedral! Ja canten ! Ja toquen ! Ja tiren ! Vivaaa!! ¡Qui la peta!
TOT BARCELONA
VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES
¿Quantes vegades us han contat cuentos d' aquells en què un espanyol s' ha contrapuntat amb un inglès (quasi sempre és un inglès ) sobre qui fóra més esplèndid ?
De segur que n' haureu perdut el número.
És per demés dir-vos que, com que és un espanyol el qui el conta, sempre l' espanyol guanya. Els inglesos ja deuen procurar que guanyi l' inglès quan el conten ells.
Dic això, perquè el que jo vaig a contar-vos també és una aposta d' un espanyol amb un inglès, i antes que em diguésseu lo que acabo d' observar, os ho dic jo per estalviar-vos feina. Al cuento.
Un burro carregat de pessetes, o millor dit, un català que havia fet la fortuna a l' Havana, avorrit dels empedrats de Barcelona, de la mala claror del gas, de campanes i de Jocs Florals, va determinar empendre un viatge.
Va passar uns quants dies no podent -se decidir sobre si aniria a London o a Londres; però li va dir l' advocat que, un cop a Londres, fóra en quatre passos a London, i sense pensar -s 'hi més, se 'm planta a la capital d' Inglaterra.
Com que l' home verdaderament tonto no ho era, o, millor dit, no ho hauria estat si hagués rebut la corresponent instrucció, va resultar que, no sent dur de closca, al cap d' un mes de ser a Londres ja mastegava l' inglès tan bé com un biftec amb patates.
Una nit que en el teatre de la Reina feien el Faust, ell hi era. En un palco hi havia una inglesa d' allò que no en corren: la veu; li clava uns gemelos que duia com dos tinters de banya; li agrada; l' endemà la demana, i els inglesos, que es veu que encara no en tenen prou amb Gibraltar, li diuen que sí; arreglen els tractes, i se 'l queden.
La xicota tenia pare, mare i una germana que a la cuenta festeja amb un milord. Com que el nostre home va entrar a la casa per festejar i l' inglès ja hi anava per lo mateix, va resultar que cada dia es veien, es parlaven, estaven junts, i veu 's aquí un bon títol per un drama: Los dos cuñados o la estrella del destino.
El català és veritat que tenia quartos; però el milord ne tenia tants, que la gent no sabia a on tirar -se: venia a ser com si diguéssim en Xifré i en Fontanelles deu o dotze anys atràs.
Un dia que estaven tots dos amb les seves xicotes, es va començar a parlar de parar la casa, i l' inglès, que era molt bufado, va dir que posaria un pis que no vacil·lava en assegurar que fóra el més sumptuos i ric que es pogues veure en aquest món.
El català, al sentir això, tant per deixar el pavelló ben parat com per compensar als ulls de la promesa lo vellot i lleig que era amb la generositat que anava a demostrar, va dir que millor pis posaria ell i... aquí te quiero ver, escopeta.
Que si guanyaré jo, que si guanyaràs tu, que cesta que ballesta, que esto que lo otro, les disputes van arribar a tal punt, que el sogre, que era un inglès roig com una remolatxa i amb unes patilles com dues panotxes amb cabellera i tot, s' hi va haver de ficar i arreglar -ho del modo següent:
Cada un dels nuvis havia de llogar un pis, parar -lo sense que l' un sapigués res de l' altre, nombrar un jurat de gent competent, i, el dia que els pisos estiguessen llestos, el jurat havia de judicar qui havia guanyat o perdut, sense apel·lació de cap classe.
Van convenir -hi: es nombrà el jurat, i els dos nuvis, rebent cada u com memòria una grenya de la seva xicota per fer -se un cordó de rellotge, se 'n van anar a recórrer les principals ciutats de l' univers pels mobles o objectes que poguèssen convenir a son grandiós propòsit.
Al cap d' un mes ja tornaven a ser a Londres; van llogar dos pisos l' un al costat de l' altre, es va procedir a les obres i col·locació de mobles, i en mig any la cosa va quedar llesta.
El jurat, la família, el sogre, els nuvis i totes les persones interessades en l' assumpto, se van reunir en un punt que hi ha a Londres, que ve a ser com si aquí diguéssem la pega del mig de la plaça de Sant Jaume, i, formant -se en comitiva, se van dirigir a visitar els dos pisos, començant pel de l' inglès.
Entren a l' escaleta i lo primer que veuen és una companyia de tropa guardant la casa, i a fe que hi havia motiu.
Quin bé de Déu i quina riquesa!
L' enrajolat era tot d' unces espanyoles, la barana de dobletes de cinc duros foradades i enfilades amb fils d' or que feien de ferros. Els poms de la barana, copes plenes de brillants, topacios, esmeraldes i les pedres més precioses; les bigues, corals anats a pescar expressament; les parets, de mà de perla, i tot amb una riquesa tan extraordinària, que el jurat i tots els demés, muts de sorpresa, ja pensaven que ni calia anar a veure els salons per assegurar que l' inglès havia guanyat. Figureu 's, doncs, quin seria l' assombro d' aquella gent al veure que l' entrada no era res en comparació del pis. El menjador empaperat amb bitllets de mil duros del Banc de Londres, la sala amb pagarés de dos mil, els salons amb lletres girades a favor dels primers comerciants, que formaven, juntes, milions de milions...; vamos, era una cosa tan immensa, que es va determinar deixar córrer l' anar a veure el pis de l' espanyol per no escarrassar -se i deixar sentat que havia guanyat l' inglès sense cap classe de dubte.
Però el jurat, que es componia de set inglesos i catorze patilles com garbes d' aufals, va exigir, per fer la cosa amb la formalitat deguda, que es veiés el pis del català; i la comitiva, formant una processó que es veia cada punt trencada pels tramvays i les centrals de Londres, es va dirigir al punt designat.
A l' últim hi va arribar.
Entren a l' escaleta, que era encatifada de vellut blanc del més fi; com que aquell dia hi havia molt fang i ells eren tot una colla amb les trepitjades van deixar la catifa que no era bona sinó per llençar; s' agafen amb la barana, que era d' un treballat de cristall preciosíssim, i se 'ls trenca a trossos, saltant esglaons avall; les rajoles eren totes de marfil amb precioses miniatures de Mirdier, que s' esborraven, amb les trepitjades, d' una manera que condolia de veure; i tot per aquest estil delicat, trencadís, riquíssim, esplendent; però son valor no arribava de molt a lo de l' inglès.
El jurat va dar aquesta, sentència:
El pis de l' inglès és més esplèndid, però l' or es pot vendre, els bitllets de Banc es poden arrencar i fer -los servir: no és tot perdut.
El pis de l' espanyol és menos ric, però tot és de cristall. Res valor intrínsec; tot és delicat i trencadís. Si es treu del lloc no hi ha ningú que en doni un quarto: tot és perdut.
L' espanyol va guanyar.
S.P.
UN QUE NEDA BÉ
Amb el nedar succeeixen dues coses, que són: saber -ne i no saber -ne.
Jo no puc ficar -me en les regles d' un art que molt de gimnàstic, conseqüentment d' higiènic, perquè després d' haver -me examinat tres i quatre vegades en presència de persones tan competents com numeroses, he averiguat que no hi entenc pilota.
Parlo amb aquesta franquesa perquè respecte a l' assumpte que vull tractar, tant se val que jo sàpiga nedar com que no en sàpiga, que si el no saber -ne hagués d' ésser causa de que vostès fessin poc cas d' aquest important escrit, prou cuidado tindria jo de fer veure que ell sabia més que Brican.
Vaja, menos brossa i anem al grà. El grà és un home que neda bé, i de qui, en general, no se sap l' ofici, la terra, ni l' apellido; no se sap sinó que neda bé.
Jo no vull dir ni donar a entendre que tots els que saben nedar, sigan idèntics ni semblants al subjecte de qui parlo; mes el subjecte existeix, i jo amb això en tinc prou per descriure -ho imparcialment, sense por de crear -me enemics en la platja, l' olla, ni la mar vella.
L' home que neda bé...
Mireu -lo; fins en el mes de desembre, embolicat en la capa, en el modo de caminar li coneixereu que enyora l' aigua.
Sempre que l' ocasió es presenta, mou brassos i cames; en el llit es tira com si el seu cos hagués de topar amb les flexibles masses líquides; dorm en actituts natatòries i somiant dóna braçades a dreta i esquerra, comunicant de vegades tal moviment a son cos, que el desperta un nyanyo que s' ha fet amb la capçalera.
D' aquest home, quan ne parlen els seus coneguts, no diuen fulano, ni mengano; sinó aquell que neda bé. Si per casualitat li saben el nom, per a distingir -lo d' altre que s' anomeni com ell, diuen fulano el nedador.
Ell no va a teatres, passeigs, ni cafès; passat el temps dels banys, que per ell no tarda molt a passar, es floreix, es consum, perquè no troba gust en cap de les moltíssimes frivolitats que serveixen de recreació o sisquera distrauen als demés mortals.
Nedar, o parlar de nedar... i res més.
El teatre per ell és ximplesa... el cafè malsà i fastigós; el passejar fer el tonto; la política, una farsa; l' amor...
Jo els diré.
Aquest home va a una casa on hi ha minyones, més o menys senyoretes, com es diu ara.
Totes li són indiferents.
Per hermosura, per gràcia, per bones prendes morals que les adornin, ell no les hi veu o no les hi aprecia.
Cent vegades estará en conversació amb elles, mil vegades tindran conjuntura propicia per a revelar son mérit i l' aprofitarà per lluir -lo (¡endemés elles ! ); però el nostre home, insensible a sos atractius i fins a sos agasaigs, permaneixerà fred e inexpugnable.
Mes si algun dia la més lletja (si és que hi ha minyones lletges ), la menys agraciada, la menys viva, li diu, per exemple:
-Ja ens ho han dit que vostè neda tan bé. ¿Què es pensa que no ha arribat a les nostres oïdes ? Tot se sap, home, tot se sap !...
Veu 's aqui l' home que comença a estufar -se i a descobrir repentinament en la xicota una pila de bones circumstàncies que ni ell les havia reparat mai, ni ella somniava tenir.
-De totes aquelles mosses- diu amb el deix que li és natural quan es troba en terra, -no n' hi ha cap que tingui solta sinó fulana. És d' allò més agradosa i un no què que m' encera. Si jo mai per mai havia de fer un pensament i ella s' hi deixava caure, em sembla que no fóra mal negoci, perquè congeniaríem. Sempre se m' havia figurat que valia més que les altres; però no perquè no m' hi enfondava gaire.
Al cap d' uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu.
La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar -se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d' aquelles coses que solen ser objecte d' agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir.
El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener.
-Jo crec que no hi era tot (diu entre sí ), el dia que me 'n vaig anar mig prendat d' ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir -me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix ? ¡Potser sí que s' ha pensat pescar -me i que jo no veuria l' am ! ¡Vaja, no com he estat tots aquests dies figurant -me -la tan diferent del que és !
En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible.
Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar -li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s' hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d' aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria.
Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s' ocupa del que passa pel món.
Quan s' ha acabat el rigor de l' hivern, llavors que ja tothom pot fer l' ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint -se de roba precipités la vinguda de l' estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és:
-Ja s' acosta el bon temps !
Pel mes d' abril, desitjós i impacient de l' època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l' aigua, com si en treure un pronòstic de si l' estiu vinent serà més o menys convenient el banyar -se.
En aquesta temporada ja diu amb certa complascència a tots els coneguts que troba:
-Aviat hi serem.
I a les primeres calors, un dematinet es lleva ple de goig, s' arma de toballola i sense piular se 'n va a la mar vella.
Arribat allà, mira a tot el seu voltant amb la esperança de que cap nedador se li haurà anticipat, i en efecte, sol tenir el gust de que en aquella matèria ningu li ha passat la mà per la cara: ell és el primer que es fica a l' aigua: ja voldria tornar a ser a Barcelona per fer -ne gala.
S' assenta amb la satisfacció de l' home que se sent superior; es despulla amb tota calma i amb certa solemnitat pròpia d' un acte tant important en la seva vida, s' entreté el ratet de rúbrica per dessuar -se i amb un mètode i una parsimònia admirables, es frega amb arena les aixelles i es mulla el cap. Prèvies aquestes dues libacions i arrebatat per l' atractiu del nedar, dóna quatre passes de frente i va augmentant ràpidament son plaer amb la mateixa gradació que va sentint pujar -li l' aigua cames amunt, i apenes se la sent als genolls, aixeca els braços sobre el cap, junta les mans, es deixa caure de cara i desapareix en les profunditats del sagrat pèlag, d' aquell Tirreno de florides, de rialleres costes, com diria en Castelar.
El que passa en l' interior del que neda bé, durant el primer cabussó de l' any, és una cosa tan íntima, tan gran... és una fruïció tan profunda i immensa com el mateix mar, i no seré jo qui m' atreveixi a contar -ho. Mireu -se quan al cap d' un bon rato treu el cap a gran distància del siti a on s' havia sumergit, traient -se l' aigua dels ulls, tirant -se els cabells endarrera, i després de quatre airoses braçades, ara fa el mort, ara s' assenta, ja està de boca terrosa imitant el moviment de la tortuga, ja s' acosta a la platja nedant amb la mà dreta, ja de repent es gira i torna mar endins movent sols la mà esquerra.
Durant els primers dies d' estiu, quan els aficionats poc entusiastes estan indecisos sobre començar a banyar -se, ell saluda als seus coneguts amb la significativa frase:
-Ja n' he pres quatre.
-Ja n' he pres cinc.
-Ja n' he pres sis.
Vol dir banys.
¡Amb quin aire de superioritat contempla als nedadors poc esperts !
¡Amb quina malícia més innoscent els deixa ficar -se a l' aigua, adelantar -se nedant i de prompte s' hi tira ell, neda bon rato per sota i se 'ls apareix davant havent -los guanyat aventatge !
En l' arena de la mar vella és a on troba ell coneixements i amistats, advertint que únicament li són simpátics els nedadors modestos i curts de gambals; perquè no pot sofrir que ningú es tingui per tan bon nedador com ell, i a pesar de no tenir mala índole, amb son pare renyiria si en semblant matèria tractés de posar -se -li davant.
De vegades va a veure els que es banyen a l' olla o en els antics desembarcaders i allí experimenta dues sensacions molt fortes.
Una li proporciona el gust que sent al contemplar -se tan superior a aquells pobrets que en mig de la civilització ignoren els més senzills rudiments de l' art de nedar, altra és la llàstima que li fa aquella nombrosa caterva que es pensen haver fet una gran cosa quan a l' acabar l' estiu parlen d' haver anat a nedar tantes vegades, sent que el que real i verdaderament han fet, ha sigut banyar -se, com podrien haver -se banyat a casa en una immunda banyera d' estany.
Mes va passant la calor i el nostre home, que ja no pot alabar -se d' haver -ne pres quaranta, ni pot lluir la seva agilitat en l' aigua, s' entristeix, torna a parlar poc, apenes freqüenta el tracte dels amics i experimenta algo d' aquella enfermetat que a tants anglesos ha fet hereus impensadament.
-Ja se 'ns acaba ! - diu amb verdadera tristesa a tots els coneguts que va trobant.
-Ja se 'ns ha acabat,- i torna a entrar de ple en el període d' avorriment i ja no se 'l veu en lloc.
Si l' home que nedapogués fer -ho, crearia en mig de l' hivern calor artificial en l' atmòsfera, sols per poder fer uns quants cabussons en la mar vella.
X. (Robert Robert).
L'HONOR NACIONAL
Si se 'n conten, de cuentos d' inglesos ! Però cap com aquest...
A Londres, i en dos balcons, l' un al costat de l' altre, antes que es privés l' anar pels carrers a les orgues i als micos dels savoians, hi havia un andalús i un inglès esperant si veien alguna pantorrilla de les miss que al pujar l' acera s' aixecaven el vestit.
De prompte un savoià s' atura, toca l' orga, fa fer quatre coses al mico, para la gorra i l' inglès li tira un scheling.
L' espanyol, que va pensar: -Ara et pots lluir,- crida al xicot i li tira cinc duros.
L' inglès, que ho veu, li tira dos lliures esterlines.
L' andalús, ferit en son amor propi, dues unces, i, com tots dos eren riquíssims, veu 's aquí que comença un verdader combat sobre qui més valor tirarà al savoià.
La gent, que a Londres és tafanera i vagamunda com aquí, comença a aturar -se, i, com és natural, quan el grupo va ser gros, se van formar dos partits: l' un dient que guanyaria l' espanyol, i l' altre l' inglès.
De dues unces ne van venir quatre; de quatre, vuit; de vuit, setze; i sempre el que era últim doblava lo que l' altre havia tirat.
Entre el grupo hi havia molts espanyols. Amb el calor de la cosa... fuera l' inglès... fuera l' espanyol... la qüestió es va fer d' amor patri i ja l' honor de les dues nacions hi estava interessat.
Després del diner va baixar la roba; després de la roba els trastos; i a l' últim, quan l' inglès va haver acabat tot lo que tenia, se gira a l' espanyol, i, dient -li -¡Veiam si encara em guanyaràs !,- s' abalança i... cataplum !... s' hi tira ell mateix.
L' andalús, al veure -ho, posa mans a la barana, s' aboca... i tot plegat se para... es repensa... i no s' hi tira.
-Oooooh ! - se sent de seguida en el grupo -l'inglès ha guanyat ! l' inglès ha guanyat ! - I ja els espanyols se n' anaven amb la cua entre cames, quan l' andalús crida:
-Mentida, que he guanyat jo !
-¿Com pots haver guanyat si l' inglès ha perdut la vida, que val més que tot ?
-Perquè jo he perdut la glòria del guanyar, que val més que la vida.
L' honor d' Espanya va quedar triomfant.
L'HOME DE BARRI
Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona.
En un sol dia se 'l veu a l' Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, al Martillo i a l' ensanche.
De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes.
Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d' un teatre d' aficionats; , amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capità Manaia.
Encara que predica l' ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l' un cap de carrer a l' altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada.
Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui.
Quan l' empedrat del barri s' espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari.
I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja.
Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d' uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de la Historia de España del pare Isla, sobre el mal modo d' un agutzil a l' anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests remitidos o articles comunicats solen dur per firma «¡Unos testigos imparciales ! » « Un amigo de la verdad... » Tots són fets d' ell.
I ja prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir -los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar.
Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona.
« Home, vostès no diuen mai res de la carretera de Sant Andreu, que és un fàstic. En particular hi ha un tros de trenta cins metres (els vaig comptar ), tan ple de sots, que no sols fa vergonya, sinó que pot ser causa de moltes desgràcies »
« Home, fa avui disset dies que a les nou en punt s' apagà el fanal de la cantonada del carrer dels Canvis. No si deu estar embussat el conducto o què; però lo cert és que ningú l' adoba. Digui 'n alguna coseta »
« Home, ara tiren a terra una casa vella de davant de la meva, i en un tronc d' un arbre del jardí hi varen trobar una niuada de nou rates grossíssimes. Posi -ho en el diari, que és curiós. Ah! Escolti: els manobres ne van matar cinc i en va quedar una de mal ferida. »
« Home, en un any el número 14721 ha sortit premiat 5 vegades en la rifa dels Empedrats i el 14722 fa quinze anys que no ha sortit. »
En època d' eleccions, ell no para ni assossega. El veuran anar d' aquí, d' allí, animant als tebis, entusiasmant als calents, escalfant als reacios, comprometent a tots i repartint candidatures per tot a on arriba sa influència.
Per Nadal ell és el cap de colla que juga un bitllet enter de Madrid. Roda tot Barcelona buscant còmplices per veure si els toca la grossa, i fins escriu cartes a amics que en certs poblets perquè s' hi interessin. Ell dóna recibos firmats a tots quants contribueixen a fer el computo i és el primer que mira el parte telegràfic que dóna raó del primer premi.
Sol tenir a casa seva un test amb bàlsam del seu, que serveix per tots els talls de veïns, parents i coneguts. Mes no sols el bàlsam, sínó que sap mil remeis casolans i els ofereix gratis, tant si els hi demanen com no.
Sap fer el remei que ell ne diu Larruà i en regala ampolles plenes; sap de memòria en Raspail, sap fer grues i una recepta, feta d' un frare, que és infal·lible per a curar penellons.
Home servicial com ell, no hi és en la terra.
A voltes el sentiran parlar de persones molt encopetades. Algú s' afigurarà que les anomena sense haver -hi tingut tractes i sols per a donar -se importància: doncs s' equivoquen: en això si acàs exagera, no ment.
Jo vaig averiguar casualment que la duquesa de N. li estava molt agraïda i l' estimava molt perquè una vegada va remoure mig món per a fer -li venir de Paris un gerro de porcel·lana igual a un altre que ella tenia despariat; i més endavant li va atrassar una dida tan bona, que s' ha quedat a la casa de cambrera, i al cap de set anys que la tenen, n' estan tan contents, que no saben a on posar -la.
Per aquests i altres mèrits més coneixences i simpaties de les que a primera vista podrien atribuir -se -li.
En la temporada de còlera que acabem de passar, ell ha fet de sa butxaca caldo per veïns pobres, n' ha recomanat molts a juntes benèfiques, ha fumigat, ha enramat carrers, ha anat a buscar el combregar, ha vetllat malalts, ha vestit morts i ha pagat caixes.
Perquè aquest home, encara que lleugerot i tarambana, un fondo d' honradès que el fa apreciable.
Un dia de bullanga, per cert, va donar un solemne fart de llenya a un minyonàs que en feia dos com ell, perquè, aprofitant -se del pànic universal, se n' emportava, sense saber lo que era, un sac de cagaferro abandonat a la porta d' un clavetaire.
I una senyal al front, que no se n' hi anirà mai més, d' un dia que volgué aturar dos cavalls desbocats en el passeig de Gràcia. ¡Prou que l' ensenya a tothom !
Quan dic que és l' home del barri, podeu creure que no paren aquí les seves habilitats.
Cada any fa pessebre i es gasta diners i paciència per a complaure els aficionats a aquest gènero d' espectacles. En el seu pessebre mai hi fa falta una fonteta amb aigua natural, un molí de vent que va, o un vapor que camina amb màquina, i fa el fum de cotó fluix.
De secrets per a treure taques, ne molts, i d' esqué hi ha pocs pescadors que n' hagin remenat tant com ell, fet per les seves pròpies mans.
Quan entre els seus coneguts es tracta d' anar a passar un bon rato a la Satalia, a la font Groga o a Bellesguard, lo primer és consultar -ho an ell, que s' encarrega de la birosta... Perquè també és cert que per cuinar no n' hi ha d' altre, en particular quan se tracta de sopa amb rap, d' un bon romesco, i de tot allò que en solem dir menjars de fora; advertint que és el rei de la curadella... i se n' alaba amb raó.
No hi ha secret que ell no averigüi, ni gent renyida que ell no tracti de posar en pau, per més que a voltes, sense voler, encengui més la guerra; puix no sempre la discreció de l' home correspon a ses bones intencions.
Ben fets o mal fets, la veritat és que ell ha contribuït a que es fessin molts casaments, i es padrí de més criatures que no hi ha en la cambra dels bords.
Va ser una vegada obrer de la parròquia: mes s' ho va pendre amb tal ardor i foren tantes les innovacions que somiava, i volia introduir immediatament, que els capellans i demés de l' obra, gent metòdica i poc aficionada a novetats, el disgustaren del càrrec. És l' única vegada que ha intervingut poc satisfactòriament en cosa a ell encomanada.
L' home de barri viu quasi content de la seva sort; i és alegre i campetxano sempre que li donguin la direcció o gran importància en qualsevol negoci. Mes en el fondo d' aquell home frívol, alegre i filantròpic, hi despunta de quan en quan una certa melancolia.
L' home del barri abriga una ambició (qui no en una ? ): ambició noble i digna d' un patrici.
L' enamora, l' encanta una posició cívica pròpia de son caràcter i inclinacions. Mai l' ha demostrada pel clar a ningú; per més que de l' abundància del cor parli la boca...
L' home del barri seria completament feliç si el féssin regidor.
Mes, com la felicitat no és feta per aquest món, és segur que no l' en faran. Tot el barri està conforme en què és digne del càrrec i opina que el desempenyaria bé, però què volen ? ¡Coses del món! No l' en faran perquè segueixi sent veritat que en la terra no hi ha felicitat completa.
X. (Robert Robert).
ELS VIUDOS
I
El senyor Ignasi ve de passejar a l' hora de sempre. Ben segur que haurà arribat fins al Criadero i des d' allí se 'n torna a casa.
Pobre home, com va perdent ! Cinc anys ha que se 'l veu fondre 's com una candela cap per vall.
Veu 's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que havia sigut tota la vida, ara... en faltant -li ella tot li ha faltat.
Arriba a casa i, per a reposar un rato, s' assenta al costat del vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...
Cinc anys, i encara l' enyora i li apar impossible que per un cantó o per un altre no surti ella a preguntar -li com abans: -Què tal ? ¿Fa de bon anar pel món ?
De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes, encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan ella era viva, ell d' allò se 'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes aquestes cosetes encara són de la pobra Cinta.
L' últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol hermós... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren d' allí, perquè ella tenia esgarrifances.
Se 'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure -la li deia covardona, delicada d' en Tendre... Des d' aquell dia no es va llevar més.
Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta, sospira.
Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant -lo deia: « Aquell vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd ! »
Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable, neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...
No en viurà gaires més.
II
Mai dirien qui s' ha mort. -La dona d'en Tomaset.
Afigurin -se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l' un per l' altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria esperavan tenir família... se li ha mort ella !
An ell no se 'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se sap moure d' allí, no es cuida de res... Pobre xicot ! Se coneix que l' estimava.
He vist en Tomaset... què està magre ! Anava tot distret. Jo l' he saludat: ni sisquera m' ha vist. Els metges li diuen fa temps que vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està enterrada aquí... Mes, a l' últim, els parents mateixos d' ella s' hi han empenyat tant i tant, que ha promès anar -se 'n quan entrin les calors fortes...
En Tomaset ha tornat. No se 'l veu ni en teatres ni en diversions. De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara s' entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.
Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la seva...
Li han tingut d' arreglar la casa, perquè, d' ençà que ella va morir, ell no se 'n cuidava.
Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per fora a cavall, i li ha provat d' allò més; s' ha adobat molt. Ell vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha posat una cara que fa goig.
Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle !
Mai dirieu qui s' ha casat. -En Tomaset.
Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar... I ho ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li porta bon dot.
Saben qui és ? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.
III
El senyor Miquel s' està davant del mirall, i amb unes pinces s' arrenca el pèls blancs. D' aquí a tres setmanes farà un any que és viudo.
Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou que s' ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.
Que bo s' ha posat en un any ! Sembla que Nostre Senyor, com diu la gent, el va anar a veure.
És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són trenta sis anys per a un home ? I sempre ha tingut garbo.
És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu... I cada vegada que pensa: « Ara libre, i content jo, content tothom », fa un esbufec de gust i posa un pam de greix.
Tot sovint li diuen:
-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat !
-Això... qui sap ? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap pensament... però no me 'n defujo.
Però... no el creguen.
La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones casadores: ell veu l' ham i fa com qui no se n' adona.
Així parents que poden heredar -lo, criades d' ambicions honestes, mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.
Tots els anomenats, quan se 'l miren, pensen: « Acontentem -lo; ell alguna coseta... »
Tots creuen fer -hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci és ell.
IV
-Que no ho sap, Tereseta ? Dissabte es va casar el senyor Tano.
-No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.
-És viudo, senyora, és viudo.
-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.
-Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb llicència closa.
-Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!
-Més desvergonyiment hauria sigut casar -se amb un altra. ¡Si fa set anys que per tot anava amb ella !
-Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no que els faria !
-Però, dona, faci 's càrrec... posi 's al seu puesto...
-No, senyor: jo no m' hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada seria capaç de fer com ell.
-Jo??? Sempre he dit que, si m' enviudava, abans no em tornés a casar... m' hi pensaria.
X. (Robert Robert)
LA TERRAIRE
Un dels tipus que més recorren els carres d' aquesta comtal ciutat és, sens dubte algun, el que dóna títol a aquest article.
Figureu-vos una xicota de divuit a vint-i-quatre anys, desinvolta, de mirada atrevida, ull viu i penetrant (senyals evidents de son descaro i poc respecte ); d' un conjunt vulgar, desgarradota en son port, amb faldilles d' indiana del país, vella i descolorida, damunt d' unes soles enagües; gipó de panyo al fort de l' hivern i que el desprecia a les primeres calors; mocador al coll que el nua a ses espatlles, i al cap que se 'l subjecta, per dessota les barbes, amb un mal manyoc; calçant mitja blava descolorida com totes les demés prendes de son trajo, espardenya de quatre vetes o sabates de cordovà; i tindreu el tipo de la terraire.
Adherit a ella, com la mà al braç, va un burro més sec que un secall i més manso que un bon Jan, resignat o no resignat; però víctima del bastó de la terraire, sens més arreus, generalment, que un mal ronsal, les més de les vegades d' espart, lligat de manera que serveixi de brida, i una mala sàrria, curullada de terra d' escudelles, que porta sens emparo de manta ni albarda, lo que fa que el número de nafres corri parió amb el de les garrotades que, amb sa paciència burrical, compta diàriament a l' acompassada cantarella de « Quiii... voool... terra ! »
Cada dia, sobre les nou en el bon temps, i allà entre onze i dotze al fort de l' hivern, les veureu entrar a professó feta pel portal de Sant Antoni, dispersant -se pels diferents barris de la ciutat, on, per espai de tres o quatre hores, no deixareu d' oir la llastimosa cantillera amb el seu obligat acompament de garrotades, que, com a pluja menuda, cauen sobre els pacientíssims burros, lo que sens dubte ha dat origen al ditxo: Més pacient que un burro de terraire.
Si més detalls us falten per conèixer -la, preneu-vos la pena d' escoltar el següent diàleg:
-Digues, Tereseta: ¿per què no vas venir ahir ?
-¿I com volia que vingués, amb aquella pluja ? Què volia que portés fang ?
-Tindries de tenir repuesto fet per aquests casos. Bona falta em vas fer.
-Ai, ai! Si mira tan endavant no caurà mai endarrera. Val més que en compri doble partida, i així en tindrà per quan plogui.
-Tinc la pastereta petita.
-I jo la casa. Vaja: quan n' hi poso ?
-Plena. Quant te dec ?
-Sis quartos.
-Com, sis quartos ? Que et tornes boja ? Si l' altra vegada me la vas omplir per quatre ?
-Doncs, si ho sap, per què ho pregunta ?
-Omple bé, omple bé.
-Si es vessa !... Que no ho veu ?
-Vaja, no siguis arraixa. Això rai, que no us costa res.
-Es coneix que no la d' arrencar ni perdre les ungles, que, si no, no ho diria. Xo! ¡Aquest dimoni de burro!
-Fuig, dona, si ni se 't pot tenir de tan sec !
-Doncs, amb tot i ser tan vell, em fa posar els cabells blancs. Ara mateix, al passar pel carrer de Sant Pau, ha vist la somera de la Feliça i... ai, filla, com se m' ha posat !... Xo ! (La Tereseta, com per via d' advertència, sacut dos vergassades al cap del ruc, suficients per fer -hi tornar el més savi. )
-No li peguis, dona.
-Vostè el tingués de governar. Xo! ¡Ditxosa cua, sembla la pèndola d' un rellotge ! I, digui 'm, que és fora la minyona del tercer pis ?
-Qui vols dir ?
-La Leionor. Aquella tan llamenca, que sembla que tingui la salut emmatllevada, que se la pinta de polida i parla tot safallós.
-Ca, dona !... Si l' amo està que hi delira !
-Doncs si que gust. ¡Em sembla que deu ser més macarró !
-Per què, dona!
-Què vol que li digui... No compra terra més que de lluny en lluny, i, si vostè ho repara, baixa una olla més plena de cascàrria que fàstic fa de tocar -la. Xo, burro! ¡Maleïda mosca, i com me 'l fa partenir ! (I, dient això, li alça la pelada cua, caça l' insecte, el rebat per terra i l' aixafa exclamant tota satisfeta: -Vés, pica ! ) ¿I el senyor Cinto ?
-S'ha mort.
-Déu l' hagi perdonat. No vol pas res més ?
-Quan tornaràs ?
-Cada dia que no plogui. Arri, paiasso! Quiii... voool... terra.
I el burro camina de nou, sospirant de goig per les lliures què ha descarregat de pes, quals sospirs van augmentant a proporció que la carga baixa.
Però quan la sàrria mostra son fons, llavors comença la segona part. La terraire la plega pel mig, la col·loca sobre la bestiola, i, amb una agilitat que envejaria la més lleugera amazona del Circo de Ciniselli o Price, d' un sol bot, i sense tocar pèl, monta en el burro, i, sentada amb la tranquil·litat més indiferent, comença a comptar els quartos que ha fet, sense atendre si el burro va dret o tort, si per l' acera o pel mig, ni si pot donar algun cop de cap o algun petó a algun bocabadat; donant lloc sa distracció a les queixes dels transitants i a les desvergonyes de la terraire. Algunes capaces d' avergonyir al sol, si el sol tingués vergonya.
Al passar pel carrer de l' Hospital compra un llonguet i un grapat de fruita, sense pendre 's la molèstia de baixar de la bestiola, i corre a reunir -se amb les companyes, que l' esperen a l' entrar del carrer de la Cera.
Si llavors les topéssiu, no els digueu pas res; és un consell d' amic, puix aquelles boques, si l' emprenen contra vosaltres, són capaces de marejar-vos i potser d' alguna cosa més, solament amb sos immensos ditxos, equívocs, descaros, desvergonyes, llengotes i sofocos. En consciència crec jo que un dels suplicis que jo destinaria als homes tontos, si mai arribés a legislar (cosa, com sabeu, molt fàcil en nostres dies ), fóra el ser torejat per les terraires
Ans d' acabar, amb tot, per satisfacció del nostre poble, vos diré amb orgull que la terraire és generalment tan honrada com desvergonyida, que, no obstant la deixadesa i el descuit del seu trajo, no quita que el diumenge la vegeu mudada de festa, convertida en airosa pagesa del Pla i enamorant a més de quatre, sense notar -li aquell desenfado i aquella desinvoltura. Però no us deu estanyar: la terraire, llavors, no és la terraire. Ella no existeix sinó quan va espellifada, deixadota i sense pentinar, acompanyada de son miserable i assecat burro, i cridant amb gutural i llastimosa veu: « Quiii... vol... terra ! »
BLAY MÀRFEGUES
L'AMO DE CASA
L'amo de casa, tot prenent xacolata i llegint « La Propiedad». -¿És vostè qui desitja llogar el terç pis de la meva casa ?
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor.
L'amo de casa. -Ah! ah! (Cridant. ) ¡Muller, nois: veniu ! El senyor és el qui vol llogar el terç pis. (La família rodeja i examina el desconegut amb un sentiment de viva curiositat en la que hi ha barrejada un poc de compassió.) Bueno: ara que ja l' haveu vist, aneu -se 'n, que tenim d' enraonar tots dos. Tanqueu la porta.
L'aspirant a llogater (espantat). -No voldria pas causar -li molèstia... Si està ocupat tornaré en altra ocasió.
L'amo de casa. -No, senyor, no: val més eixir -ne d' un cop (Mirant -lo ). La fatxa no és mala; els ulls són bonics i la veu molt agradable...
L'aspirant a llogater (sufocat i violent). -La minyona que m' ha ensenyat el pis m' ha dit que vostè en volia 22 duros cada mes...
L'amo de casa. -Esperi 's, home, esperi 's ! No vagi tan de pressa. Encara no hi som, en això. Quants anys , vostè ? Com se diu ?
L'aspirant a llogater. -Em dic Narcís Campmany.
L'amo de casa. -D. Narcís de Campmany?
L'aspirant a llogater. -Sense el de.
L'amo de casa. -És llàstima. Si es queda amb el pis serà menester que se 'l posi. En el segon pis ja hi tinc un baró, i això dóna llustre a la casa. Continuï, senyor de Campmany.
L'aspirant a llogater. -Tinc trenta anys i sóc solter.
L'amo de casa. -Bueno, ja m' agrada això. Un solter, sobretot si no es calavera, és molt millor que un casat, perquè les criatures gasten molt les rajoles i embruten el paper de les parets. I ¿de què fa, vostè ?
L'aspirant a llogater. -Sóc advocat, però no exerceixo; visc de renda.
L'amo de casa. -Perfectament. És l' ofici millor per la tranquilitat de l' escaleta.
L'aspirant a llogater. -Tinc algun diner que jo mateix me 'l negocio.
L'amo de casa. -Mal fet; ja li faré conèixer un cunyat meu que és corredor i ell li emplearà molt bé.
L'aspirant a llogater. -Però, home, si li dic que jo mateix...
L'amo de casa. -Fugi, home, fugi ! Estic segur que li confiarà els seus interessos; ademés que li tinc promès donar -li tota la feina que pugui dels meus llogaters. Com anem, de salut ?
L'aspirant a llogater. -Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor.
L'amo de casa. -No m' entén, vostè: m' informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament ?
L'aspirant a llogater. -Limfàtic, me sembla... Sí, limfàtic.
L'amo de casa. -Aveiam, tregui 's la levita.
L'aspirant a llogater. -Què diu, ara ?
L'amo de casa. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi... ¡Què caramba ! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure -hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta... Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt... Vaja, tregui 's la levita.
L'aspirant a llogater (indecís). -Home...
L'amo de casa. -Això mateix!... Ara l'altra màniga. Malo... Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè !
L'aspirant a llogater. -No l' hi puc dir.
L'amo de casa. -Té el coll molt curt.
L'aspirant a llogater. -Em sembla que no.
L'amo de casa. -Li dic que sí. I aquestes venes... Mala senyal... ¡Cuidado amb la feridura!
L'aspirant a llogater. -Què diu, home !
L'amo de casa. -Serà precís que es comprometi formalment a refrescarse les sangs a cada canvi d' estació. Jo m' encarrego d' indicar -li el refrescant que més li convindrà.
L'aspirant a llogater. -¿Puc posar -me la levita ?
L'amo de casa. -Esperi 's, home: vostè no fa prou exercici.
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: després d' esmorzar vaig tots els dies a la punta del moll.
L'amo de casa. -No n' hi ha pas prou: d' avui endavant viatjarà tres mesos cada any. Això dóna importància a la casa i fa reposar les escales. Per la tardor tots els de la casa viatgem.
L'aspirant a llogater. -Con que, quedem en que són vint-i-dos duros cada mes ?...
L'amo de casa. -Ca, ca! No hi som, encara, en això, senyor de Campmany.
L'aspirant a llogater. -Em sembla...
L'amo de casa. -Què li sembla ! Em fa riure, vostè. ¿Que es pensa que es lloga un pis com aquell que compra uns pantalons ? Vaja, que aquests llogataires que avui corren ens tracten amb una franquesa... ¿Per què no em demana tot seguit les claus del pis ? Ja vol tractar del preu i ni menos sap les condicions del paper d' arrendament.
L'aspirant a llogater. -Des d' ara m' hi avinc perquè suposo que seran enraonades.
L'amo de casa (traient -se un paper de la butxaca). -Escolti:
Article primer. -El llogater i la seva família es llevaran i es ficaran al llit a les mateixes hores que l' amo de la casa, perquè, com que viuen sobre d' ell, no li facin sofrir la molèstia del soroll.
Article segon. -El llogater tindrà obligació de sortir al balcó dugues vegades al dia fregant -se les mans amb aire de satisfacció, per donar enveja als que passin pel carrer i augmentar d' eixa manera la importància de la finca.
Article tercer. -Si no sap de jugar a les dames n' apendrà per baixar -hi a jugar amb l' amo en les vetlles que aquest tingui per convenient.
Article quart. -El preu del lloguer és de 22 duros cada mes, pagats per anyades avançades; i, en cas que a l' amo li apugin la contribució, deurà pagar el llogater una pesseta de més per cada ral que li augmentin.
L'aspirant a llogater. -No hi ha res més ?
L'amo de casa. -Encara queden alguns articlets de menos importància que ja li faré conèixer en son temps i lloc.
L'aspirant a llogater. -No em sembla pas exagerat tot això; crec que ens entendrem.
L'amo de casa. -És poeta, vostè ?
L'aspirant a llogater. -Sí, senyor: molt sovint m' entretinc a fer versos, i bastants dels que he fet s' han publicat.
L'amo de casa (content). -I ¿mantenidor dels Jocs Florals?
L'aspirant a llogater. -No, senyor.
L'amo de casa. -Quina llàstima! Serà precís que faci el possible per ser -ne. La meva senyora es mor de ganes d' ocupar el puesto de Clemència Isaura.
L'aspirant a llogater. -Puc fer tots els possibles per lograr -ho.
L'amo de casa. -Això és. Divinament!
L'aspirant a llogater. -Con que... ¿quedem en que són 22 duros cada mes ?
L'amo de casa. -Ah! dispensi; encara falta una pregunta.
L'aspirant a llogater .-Quina?
L'amo de casa. -S'ha oblidat de dir -me per quins motius deixa el pis que ara .
L'aspirant a llogater. -Oh! per una friolera: vaig tenir una petita qüestió amb l' amo de la casa i el vaig tirar per l' ull de l' escala.
C. M.
L'AMERICANO
La marxa civilitzadora dels segles ha esborrat amb la goma de l' oblit una infinitat de tipos que ja han passat a ser altres tants quadros de la galeria històrica, que eren conseqüència natural de costums i preocupacions que ara amb prou feines podem compendre, i sobre les quals la reina del món, l' opinió pública, ha donat ja el seu fallo. En canvi la nostra època ha creat nous tipos amb els quals ens topem tots els dies, que són tan dignes d' estudi com podrien ser els antics, i que si no ens fan tant efecte és per lo molt familiaritzats que amb ells estem. Si fos possible fer ressuscitar un difunt del segle passat, trobaria tan ridícul l' oficial de perruquer d' avui, pretensiós i entrometido, portant cabellera excessivament abultada i amb la clenxa al mig, sempre despentinat i sempre passant -se la pinta, cupido de criades i jugador de dòmino, com nosaltres trobaríem original el barber del seu temps, xerraire, curandero i guitarrista.
L' americano és un dels tipos de nostra societat que sempre hem considerat digne d' estudi. Tots sabem qui és l' americano, tots sabem a quin subjecte s' aplica aquest nom. L' americano és l' espanyol, i quasi podem dir el català, que ha sortit de la península, i, després d' haver passat alguns anys a l' Havana, ha tornat a la seva terra amb una fortuna considerable. Aquells que allí no han tingut sort i han tornat malalts i sense diners, no són americanos; aquells són uns ximples carregats d' il·lusions i uns homes que mai seran res. Establerta, aquesta diferència, examinem l' origen de l' americano.
L' americano és fill de la costa i de pares pobres. Després de sortir de l' estudi del seu poble, en el que va apendre a llegir mal i a escriure pitjor, va entrar de mosso en un cafè i allí va completar la seva educació servint copes i marcant trenta uns al billar, fins a l' edat de setze anys. El seu oncle, home de bé i d' una regular posició, tement que el seu nebot allí sempre seria un murri, li dóna cartes per als seus amics de l' Havana, li paga el viatge, li fa fiança per la quinta, i el recomana al patró del barco.
Al principi de la seva estada a l' Havana escriu cada quinze dies a la seva família. Després, cada mes; més tard cada mig any, i, per últim, ja no escriu. Allavors és quan comença a fer fortuna: ha conseguit reunir aquells primers dos mil duros, que diuen que tant costen de reunir, i de llavors endavant tot li sembla fàcil.
Al cap de trenta anys de treballar molt, de no deixar res per verd i de tocar tots els pitos, ha conseguit una regular fortuna, i llavors es recorda de la seva família i de la seva pàtria. Realitza el seu capital, pren lletres sobre Londres, i s' embarca cap a Espanya. Quan arriba al seu poble està commogut per espai de vuit dies. Com saben que ha vingut amb diners, tots els del poble s' apressen a visitar -lo, i fins la Societat Choral li fa serenata. Ell està molt content, l' amor propi satisfet, i, per provar el seu agraïment, fa fer una font per la vila i a cada un dels seus amics els regala un caixò de puros i un barret de jipi-japa. Com l' home de tot se cansa, al cap de sis mesos ja està fastiguejat de la consideració pública i troba molt tonta la vida de poble; fins l' envelat nou, que és un envelat de primer ordre, no el fa feliç. Llavors es resol a venir a viure a Barcelona. Fa una renda de mig duro cada dia a la seva família, paga la carrera de pilot a un seu germà, fa col·locar una corona de siemprevivas en el ninxo del seu oncle, i, content i satisfet de si mateix, se 'n va a la capital de Catalunya.
Tots coneixen aquest senyor, i molts de nosaltres el saludem. Quan va anar -se 'n a l' Havana era conegut en el seu poble pel Pep de Cal Tano; ara es diu D. José Viñals. És un senyor d' uns cinquanta anys, encara que en representa sis més perquè el clima de l' Havana dissipa molt la naturalesa. És un home d' estatura regular, més aviat gras que magre, nas i llavis grossos, cara de color cafè amb llet, ulls expressius i patilles curtes. Va vestit amb molt esmero: totes les prendes són de roba estrangera, porta mitja dotzena d' anells als dits, una cadena de rellotge molt llarga i grossa, de la qual pengen una infinitat de joguines d' or i pedres fines, i, per últim, gasta camisa de batista amb una grossa agulla de diamants en el pit. Com les mans són la cosa que més senyala l' ocupació que ha tingut el seu amo, generalment les amaga dintre de guants morats o de color d' argila. És parroquià del Cafè de les Set Portes i està subscrit al Lloid.
En el seu tracte generalment és amable i reservat; és molt amic de parlar en castellà (encara que ho fa bastant malament ), i per un regular juga molt bé al solo i a la manilla.
Si encara li dura el desig de guanyar diners, en fa emplear al seu corredor, per sota mà, al l8 per l00 amb garantia d' obligacions, juga a la Bolsa amb molta cautela, i, per últim, es fa nombrar Director d' alguna societat de crèdit. Si ja està satisfet amb el que , adquireix paper de l' Estat, compra una casa per viure al carrer de la Mercè, i se 'n fa dues més de noves en l' Ensanche.
L'americano en el seu interior dos sentiments que sempre estan contraposats. Per una part, com veu que és ric, desigs de donar -se llustre i fer el senyor; i, per altra part, es mira molt un duro abans de gastar -lo, perquè es recorda de lo molt que ha tingut de treballar per guanyar -lo. Per un costat veureu que una carretel·la i un parell d' eugues que no les millors cap marquès; però si li seguim el passos, veureu que ell mateix se 'n va a la Riba a comprar el blat de moro i les garrofes, que sap regatejar com el primer gitano, i fins especula amb els fems de la quadra. També veureu que el seu pis està amoblat amb luxo, però la silleria està coberta amb fundes i les alfombres tenen a sobre una tira de cotó retort, de dos pams d' ample, per la qual sempre camina per no gastar la catifa.
Acabaré donant una senyal per conèixer el pis en què viu l' americano: detràs dels vidres hi ha transparents pintats amb colors molt vius, i, en la part de fora del balcó, una gàbia amb un lloro.
SISTACHS
ELS FORASTERS
Al voler parlar d' algun assumpto de Barcelona que em donés matèria per omplir les dos columnes del periòdic que avui em toca omplir, he trobat el petit inconvenient de què no en trobava cap. Ja que em quedava el recurs de parlar del temps o de la calor; però jo home de consciència i no m' agrada robar els diners a ningú. Un número d' UN TROS DE PAPER costa un ral, i per aquest preu el lector dret a exigir que no se li donin a llegir coses que tothom sap i que de tant gastades ja causen enuig a l' home de més bones tragaderes literàries. No presentant -se 'm cap assumpto de la nostra localitat, el pensament passa, sense fer cap esforç, a formar la idea del foraster, tipus molt digne d' estudi i consideració per més d' un concepte.
He dit que el foraster era digne de consideració, i ara em sembla poc: el foraster és una de les arrels de més importància, per medi de les quals se nutreix i vigoritza l' arbre de la prosperitat d' una població; és un dels elements de vida més principals d' una ciutat; és l' aliment que, passant del ventrell al cor, es transforma en sang rica i nutritiva, que dóna vida i moviment a tota l' economia.
Si en tot temps el foraster ha sigut útil i profitós per Barcelona, potser mai ho ha sigut tant com ara. Després de tantes quiebres, després d' una crisi tan llarga que ja li podem dir estacional; després de tantes amenaces del cop i tants motius de malestar i sobresalt, la nostra pobra ciutat està tan rebregada i escanyolida, que aviat no la coneixerem ni nosaltres mateixos. I, si no, diguin vostès: ¿coneixen algun barceloní que gasti diners ? Jo, per la meva part, els diré que no. Els barcelonins que gastaven la plata ja s' han acabat; aquells homes generosos i decidits que varen fer fer dues vegades el primer teatre d' Espanya, ja no existeixen ! ¡Que el paper els hi sigui lleuger ! Si ara el Liceo es tornés a cremar, aviat hi veuríem en son lloc una fonda o un basar; ja no tornaria mai més a arruinar cap empresari.
Els forasters els podem dividir en nacionals i estrangers.
Els nacionals els podem subdividir en castellans i catalans, i, al dir castellans, ho prenc en el sentit d' aquell general tan simpàtic que deia que tenia per castellans a tots els que no eren fills de Catalunya.
La temporada en què més abunden els forasters és la present. Aprofitant la temporada dels banys vénen a passar l' estiu entre nosaltres una infinitat de gent de totes les províncies d' Espanya. Aquesta classe de forasters, als quals havem donat el nom de castellans, es coneixen a primera vista. Vénen recomanats a alguna casa de comerç per algun dels seus corresponsals, i posen en la fonda d' Orient. L' encarregat de guiar -los per Barcelona és el fill gran del comerciant, que els acompanya d' un lloc a altre des de les sis de la tarda fins a les onze de la nit; el restant del dia està ocupat en l' escriptori. El cicerone del castellà està molt satisfet amb la missió que compleix, sobretot si el foraster és home que ha vist molt poc i, per consegüent, s' admira de tot: una espècie d' orgull de català al veure que es queda parat al contemplar els adelantos de la nostra indústria. L' únic que el fa patir és el tenir de parlar en castellà, lo qual és una verdadera tortura per la major part dels descendents de Ramon Berenguer i de Berenguer Ramon.
El foraster castellà passa en revista La España Industrial, La Maquinista Terrestre y Marítima, i la fàbrica de l' Escudé. Aquests establiments, verdaders monuments industrials, l' entusiasmen i li donen una idea molt alta de la nostra indústria: el seu cicerone aprofita aquesta bona disposició per combatre les idees lliure-canvistes. Si durant l' estada del foraster es presenten dos festes seguides, l' acompanya a Montserrat, i de camí li ensenya les hermoses fàbriques de panyos de Tarrassa, en les quals el foraster mai deixa de comprar un parell de cortes de pantalons per l' hivern vinent. Dos dies abans de marxar el castellà a la seva terra, el seu guia li prepara el cop de gràcia: li fa veure la torre del Marquès d' Alfarràs, coneguda per Laberinto o Labarientu. Després d' haver vist aquella possessió quasi reial, el castellà es despedeix molt satisfet de Barcelona després d' haver -hi deixat bastants diners.
El foraster castellà fa el següent resum de les seves impressions: Barcelona és molt bonica i coses dignes de ser admirades; la llàstima és que no fan tant efecte perquè els catalans les alaben massa. El teatre del Liceo no és tan imporant com el teatre Reial; els sigrons no valen res; el clima, botigues i cafès no poden ser millors; les noies són guapes, però no tenen la gràcia ni l' amabilitat de les castellanes, i, sobretot parlen una llengua tan aspra, que els hi escau molt poc.
El foraster català és enterament diferent. Com a ha estat moltes vegades a Barcelona, es forma el propòsit decidit de no admirar -se de res i una espècie de vanaglòria en no necessitar ningú que l' acompanyi, per més que moltes vegades confongui el carrer dels Flassaders amb el dels Tallers. El foraster català generalment passa pocs dies a Barcelona; ha vingut per veure L'Africana o alguna esquadra, i de camí es fa roba per l' estació vinent, es compra un barret i renova la subscripció del diari d' en Brusi. Per un regular posa en la fonda d' España o en la posada de Caballers; dina a la una i sopa a les vuit.
El foraster estranger és el més estimat de tots, perquè generalment és el que gasta més la plata; és la víctima segura dels revenedors de localitats i els cotxeros. Tots els dies en veureu algun pels nostres carrers. És aquest senyor alt i prim, vestit amb traje de fil, sombrero de palla i sabates de dos soles, que en una mà porta un llibre amb les escobertes vermelles i en l' altra una sombrilla tan gran com un paraigua. L' estranger dóna molt poca importància als establiments industrials i passa pel carrer de Fernando sense donar una mirada a les botigues; en canvi el veureu aturat mitja hora davant del porticó d' alguna casa vella de la Baixada de la Canonja o copiant algun detall arquitectònic de la Seu o de Santa Maria del Mar. L' estranger posa en un dels millors quartos de la Fonda de les Quatre Nacions, i pren cafè, conyac o absenta en el Cafè de Paris.
La impressió que l' estranger s' emporta de la nostra ciutat, és la següent: Barcelona és una població que no fesomia espanyola; s' assembla a qualsevol ciutat del reste d' Europa. En vuit dies que hi he passat no he vist cap corrida de toros, cap manola, ni cap xulo que em donés la més petita ganivetada. bon clima, bones costums, i s' hi disfruta de completa tranquilitat. Cap agent de policia no se m' ha acostat a exigirme els papers ni a molestar -me mai; en canvi, en certa ocasió, en vaig necessitar un i no em va servir de res. Barcelona, en una paraula, podria confondre 's amb qualsevol ciutat d' una nació civilitzada si no fos per la circumstància especial de què no hi he vist mai cap borratxo pels carrers.
Abans d' acabar dec fer una observació: he començat dient que els forasters eren una gent molt apreciable i útil, i, al dir això, solament m' he referit als forasters que vénen a gastar a Barcelona els diners que han estalviat en el seu poble; de cap manera em vui referir als forasters-gorristes que van a posar a casa d' un amic. Aquesta classe la considero com una plaga tan perjudiciai i terrible, que, si jo fos venjatiu, al meu enemic més encarnissat li diria: -¡Déu te doni forasters !
SISTACHS
UN HOME DE SA CASA
No hi ha remei !... En aquest món si un hom no s' aconsola de beure una mica a galet i creure 's una pila de coses que se senten a dir... Boranit !... ja es queda sense explicar -se 'n una pila d' altres, que no ofereixen altre medi més a comodo de trobar -los -hi la veta.
Ja veuran per què ho dic. Abans, jo em reia en gran d' allò que diuen: que en aquest món hi d' haver de tot. Fins hi tenia disputes. Què els diré jo, ara: em semblava que de moltes coses ens en podíem ben passar. Però al cap d'un quant temps... fillets de Déu! començo a veure coses estranyes que a l' últim vaig tenir de creure -ho, perquè, si els tinc de parlar francament, és l' única raó bona per explicar com és que en el món s' hi troba un magatzem d' estranyeses, que, si no fos allò que diuen, no crec que hi facin gaire més servei que els gegants i les trampes a les professons de Corpus o aquelles bótes de regar els passeigs per la gent que surt a última hora.
I, si no, ja poden, si són servits, començar a explicar -me quina solta tenen i quina ganància ens donen les sogres, els lloguers de casa, els bitllets que no treuen, el casar -se dues vegades, la gent que cria coloms i la que fa àlbums de sellos i colecciona cajetillas. ¡Si tot això s' ho emportés algun dia una ventada ! Veiam: ¿quants mils duros perdríem entre tots plegats ?... I, donses, encara replicaran ?... Nosaltres mateixos... vegin si en el món hi som per altra cosa, que perquè no es pugui dir que no hi som.
Aquí tenim el senyor Rafel. Què hi fa en el món, aquesta ànima de Déu ? Ell no ofici, ell no negoci, ell no llegeix, ell no escriu; no ha sigut ni vol ser mai regidor, ni arcalde de barri; els diaris no han portat mai el seu nom; no paga contribució; no vot; no va al cafè; no companys... només és casat i... ell mateix ja ho diu... home de sa casa.
No li han passat mai cap circular, no li porten entregues ni rep cartes; potser és l' únic del barri de qui el carter no sap donar raó. Mai ha tingut de menester el sereno ni li ha preguntat res. El que va més a casa seva és l' ordinari de Vilanova, que tot sovint li porta cistells de borregos de part d' un cosí seu. Si tenen d' anar a fer -li una visita, ja cal que hi vagin amb les senyes ben preses, perquè en tot el carrer no trobaran una ànima que es recordi del senyor Rafel.
An ell deixeu -lo estar tranquil. En sa vida ha tingut opinions ni tampoc s' hi mata per entendre els que les tenen. No entén borrall de política, ni busca notícies. Si algun dia agafa un diari tot comprant xacolata o sucre roig, el veureu tot admirat de no trobar en les Reials Ordres el nom del ministre que fa tretze mesos que va caure. Ell potser és l' únic que surt tranquil de casa i es passeja satisfet el dia que corre la nova d' haver -se de dar el cop, perquè no ha parlat amb ningú que l' hi pogués dir.
Si voleu veure 'l content i a ses glòries, busqueu -lo a casa seva. Quina vida! No està gras en demasia, però cria panxeta; no és jove, però tampoc és vell; un home comú d' aquells que a cada cantonada se 'n troben deu. No fills. No en , no... i tant de bé li ha fet Déu. No puc dir -los els sustos que ha tingut i les angúnies que ha passat, fins que s' ha vist la senyora ja a certa edat.
La senyora... la mateixa estampa d'ell. Deixeu -me -la estar a casa, fent mitja o apedaçant llençols. Ni broda ni sap fer flors, ni en sa vida ha fet res bonic. Es coneix que la guardaven per casar -la amb el senyor Rafel.
Després tenen una criada... que és una bona minyona. Tretze anys que està amb ells. Ni surt a les tardes dels diumenges, ni festeja, ni s' entreté quan l' envien. El seu gust és tenir converses amb l' amo, que són molt amics.
I vet aqui el senyor Rafel: ¡és clar que està bé, a casa seva !... una levita de quadrets per córrer pel pis; no porta pantufles ni sabatilles: les mateixes botes de sortir.
No es pensin que jegui, ni dormi, no. No para mai; mateu -lo, però deixeu -lo treballar. Sua, es cansa de pit, s' escurça de vista, i tot per coses que no li pertoquen ni són necessàries. El dia que fan dissabte ell corre per la casa amb l' escala de fusta, que li aguanta la minyona, despenjant cortines, traient galeries i espolsant quadros i retrats. Ell tragina els matalassos des del llit al balcó del celobert; ell descargola i torna a cargolar els llits; ell retira les calaixeres per treure la pols del detràs...
Per quan no hi ha tràfec, es una tauleta amb un caixonet ple d' eines de tots els oficis, i allí s' entreté tots els dies fent cosetes per posar dessota el globo de la calaixera, que ja n' hi una colecció que dóna gust. Agafa llenquetes molt primes de paper de color i daurat, i veuran que fa de gerros, noms de Maria, creus de Malta, i alça !
Altres voltes, fa quadros de granets, de petxines, de fusta retallada... Tot per entretenir -se. receptes per tot: per fer tinta, per aigua sedativa, per enganxar cristall i porcelana i per treure les taques d' oli.
Tot lo que s' espatlla a casa ho adoba ell; els llistons de les cadires, els panys espatllats... Sap de tot.
Ell és aquell senyor que veuen, cada dia d' encant, recorrent parades de coses velles i comprant objectes que no es pot saber de què curen, ni per què serveixen.
El senyor Rafel és dels que entenen en melons i ell mateix se 'l va a comprar. Sap regatejar, i per això de tant en tant acompanya a la criada a la Boqueria perquè aprengui.
Ell aprofita totes les estacions. Pel juliol fa tomàquets en conserva, per l' agost fa confitura de préssec i de pera; per la setmana santa fa bunyols, per Sant Josep fa crema i matons de monja. No! El dia que ell se fica a la cuina, ja surt una cosa bona per dinar. Ell sap fer gresoletes, bacallà a la provençala, torrades amb llet... demanin !...
Ell ja ho diu: -¡No em falta més que una caseta a fora ! - I jo ho crec ! Veuen ?... Perquè el veig molt afectat amb quatre testos que al balcó. Ell, pobre home !, s' hi fon, de no poder anar al matinet a les flors per comprar llavors de francesilla o esqueixos de clavellina, ¡ell que és tan enginyós ! ¡Quines cascades hi faria, si es pogués veure una torreta seva !... Glorietes de canya verda, assientos rústecs, jocs d' aigua... Faria cries de tot... fins de granotes !
Però, nada... Ell prou es fa totes aquestes il·lusions i en parla a taula amb la senyora i la criada, que no com tots tres ja no s' han fos !... Mai pot arribar -hi.
Tot lo més arriba a llogar una botigueta a Gràcia en el carrer de Sant Antoni, sense jardí, amb eixida de quatre canes i amb prohibició de l' amo de fer -hi sortidors ni caminals ni caminets.
Veu's aquí el senyor Rafel. Es mor, i no li fan funerals: només totes les misses de l' endemà són en sufragi de la seva ànima, i es queda tancada aquella porta, que encara ningú havia vist mai obrir.
JOSEP SERRA
L'HEREU
Avui els presentem una de les principals víctimes de la preocupació social.
L'hereu.
¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no ha dit alguna vegada mil pestes de l' hereu ? ¿Quin és el fill extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o escriure una munió d' improperis contra la respectable classe dels hereus ?
Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opinió.
Nosaltres compadeixem a l' hereu i per lo mateix el defensarem fins allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a la defensa d' aquesta classe tan calumniada.
En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i que poc influeix l' haver nascut un any abans o després per ser millor o pitjor. Defensem a l' hereu perquè el considerem més desgraciat que els altres.
Lo millor que pot succeir -li a l' hereu és tenir la sort de néixer de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç ? Ara ho veuran.
El fill primer comença ja per patir, en l' acte de néixer, molt més que pateixen els demés germans.
No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix d' aprenentatge, i a costa seva adquireixen l' experiència que després tenen per criar els fills següents. L' hereu comença ja servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res dels topos que hi cauen !
A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix l' experiència de què a les criatures no se 'ls ha de posar la faixa tan estreta.
A còpia de bonys al cap de l' hereu, la mare aprèn que no es pot deixar soles a les criatures en el llit.
Deu o dotze enfits que han portat a l' hereu a les portes de la mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes llaminadures als infants.
Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l' hereu una naturalesa prou forta per escapar -ne viu, li esperen, en el transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l' hagués endut.
Així que comença a tenir germanets, ja tots se 'l comencen a mirar amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l' hereuet.
Si mentres juguen algun ne plora, ell s' emporta les culpes i rep quatre clatellades de l' autor dels seus dies, perquè els demés s' avenen i l' acusen.
Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i li esquincin l' estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà, li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares, aquests li diuen:
-Bé, home! No veus que són petits ?
Quan l' hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s' equivoquen: quan és gran, és més desgraciat que mai.
Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els hi dóna per passar ), i deixen el pobre hereu al costat dels seus pares, essent més esclau que mai.
Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu pare, encara que no li agradés gens.
Els germans han anat a establir -se en el punt que més els hi ha acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot moure 's del punt en què ha nascut.
Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha de sotmetre 's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a senyalar un dels inconvenients més grossos de l' hereu: el casament.
En primer lloc, és de rigor que l' hereu no es casi fins que totes les germanes estiguin col·locades. Això fa, naturalment, que el pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant -se les noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja és vell, o, almenys, es troba en l' edat en què les passions estan tan apagades com el braser d' un pobre, i ha de sofrir una tortura d' un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i busca una pubilla per al seu hereu. Busca la pubilla, la troba, la demana, i l' hereu es casa.
La pubilla és guapa o lletja, bon gènit o un gènit infernal, però sempre és rica; el pobre hereu l' ha de pendre tal com és i ha de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu pare li ha destinat.
A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els hereus, en senyalarem alguns que no per ser -ho menys deixen de ser dolorosos pel nostre hèroe.
Si la casa va malament, l' hereu és un burro.
Si prospera, és un tigre que s' ha engreixat amb la sang dels pobres germans.
Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut treure partit de la seva carrera, se 'n tornen a la casa pairal; i, so pena de passar per un home desnaturalitzat, l' hereu els ha de mantenir, donant -los la sopa boba.
Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu s' ha de constituir en defensor de l' honor de la família; i, encara que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una estocada amb l' autor d' aquell agravi.
Ja veuen el que li passa a l' hereu ric.
Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran una idea de les amargures de l' hereu pobre. A pesar de tot això, com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em sembla que sento els fadrins externs que m' han llegit, que diuen:
-Aquest senyor dirà el que vulgui, però ditxós del que és hereu !
SISTACHS
MODES
A UN ANY
La principal moda de les criatures a tal edat és semblar -se a sos pares.
Les senyores com cal vesteixen els seus pimpollos de blanc, color en què hi ressalten molt més les taques. Els barrets es fan amb vel per millor dissimular les lleganyes i altres debilitats dels angelets.
Algunes mares devotes de l' economia i encara més de la seva comoditat, abans del part prometen vestir d' hàbit... a les criatures. Lo acostumat en semblants casos és el de la Mercè, que és del color de la llet que vomiten els querubinets a dida.
L' experiència demostrades les ventatges de la bossa.
Les mares que no tenen nyinyera deuen prevenir -se de butxaques per les bosses buides i d' amagatall per les plenes.
A DEU ANYS
Vestit curt d'aprofitadures, amb sacsons per la creixença.
S' ensenyen els peus i les pantorrilles, i es fan petons als senyors de certa edat.
Gorra de bordegàs amb plometes de colomí xarel·lo.
El mirinyac se sol portar un poc més llarg que el vestit perquè es vegin els acers i algunes voltes el pany de la camisa.
El passeig es fa a camades per la Rambla, i el to superfí el dóna un sèquit no menos numerós d' estudiants de primer any d' Institut, fumant cigarros de matafaluga lligats amb paper de regalèssia.
A VINT ANYS
Vestit de vesta amb penjarelles d'immundícies vàries i forros de ca l'esparter.
Botines amb ullets, com abans se duien les cotilles.
Camisons amb trampa i en la ratlla del mig el retrat d' un botifler, que donada paraula de casament amb paga i senyal.
Mig barret amb un jardí de flors i flocs, i en el cim un ànec lloca amb sos pollets.
Cotilla amb eixamples.
Les molles d' ulls, o les que tinguin algun defecte en l' hermosura de la vista, podran usar ulleres, tenint molt cuidado de mirar descaradament als homes, gràcia que dóna cert aire de vencedor d' Àfrica.
A TRENTA ANYS
El mateix de l'edat anterior, portat amb algo més de descuit. A primera hora del matí senta molt bé el vel a la cara i el llibre de missa.
A QUARANTA ANYS
És de gran moda tenir una filla de quinze.
Però que no passi de quinze.
Que sempre en tingui quinze.
Si en setze ja no en fem res.
A CINQUANTA ANYS
Les modes de vint, restaurades per la tintura Padró i les potingues de casa Roviralta.
Quan se tenen diners és de gran to fer -se l' amiga i segona mare d' algunes polletes.
A SEIXANTA ANYS
Tururut dotze hores.
L'ORFANETA DE MENARGUES
EL DIUMENGE... A FORA!
Me sabrien dir què hi fa la gent, a fora ?
I
Jo no he nascut insensible als atractius de la naturalesa. No, senyor. Molt al contrari, m' agrada la bravesa del torrent, l' ímpetu de ses aigües bramadores; me complauen els diversos graus de color verd que a la vista presenten les airoses espigues del blat tendre, els pàmpols de la vinya entre oliveres i els quadros d' hortalisses, i encara, encara !, me sento l' ànim penetrat de melancolia, si a la silenciosa vesprada, allà en la vall tranquila i solitària, sona lluny el rústic fluviol, repetint una d' aquelles follies senzilles i gemegoses, com la que diu:
«Adéu-siau, mon pare. Adéu, mare i germans...»
que sempre l' escolto amb esgarrifances mentres dura la llarga modulació de l' última nota.
II
Però vostè, home panxut, que quaranta anys ha que acana metòdicament vetes i calicó, o bé pesa arròs i fideus; vostè que una dona tan janota, grassona i de bon veure, magatzem i pis gran amb aigua viva a Barcelona... ¿com és que va a fora els diumenges ? Li demano per favor, home: ¿què hi fa, vostè, al Putxet, en una casa com un cop de puny, amb estadants a sobre, a sota, a davant i als costats, lluny del carnisser, de la fleca, de l' estanc i de la iglésia; que no pot donar un pas fora de casa sense ficar -se en la pols fins als genolls; que de dia no pot passejar -se, perquè el sol estabella, i de nit tampoc, per mor de la fosca i la serena ? Vostè se 'n va a fora amb la fresca i ha de carregar amb les claus de casa, amb la xacolata, amb ciurons, i fins peix... (no m' ho negui ! ) i fins llard... ho de cert...
Vostè ajuda a buscar estelletes per a fer foc; pren xacolata en una cadira coixa, menja figues... i ja pica el sol.
Vostè ajusta els porticons i obre de bat a bat les portes del corredor... jo ho he vist.
Vostè va a missa torrant -se i en torna rostint -se. Treu el mocador d' herbes, se 'l passa per cara i coll; tira sobre el llit la levita, i diu allò de « és un gust estar a la fresca ! » Però ho diu bufant.
-Noia: que no està el dinar ?
Vostè dina pitjor que a Barcelona, per aquella bàrbara costum de què « a fora com a fora », « aquí de qualsevol modo »; i, abans d' acabar de dinar, ja no pot més de son, de mosques, de burgit de criatures d' altre, i vostè, home panxut, entre mig de la florida i pròvida vegetació, símbol universal, immens i solemníssim del misteri de la vida, vostè es tira a jeure com un fardo i ronca i put a suor, i ¡ni sisquera s' adona de què li ha caigut un sabatot !
S' aixeca amb la cara embotornada, se grata tot l' enorme cos, i dóna quatre passos a les palpentes. La seva muller està, com tots els diumenges, a la galeria, llegint un ventall que sap de memòria i notant a les veïnes.
Ja ha passat el dia ! Perquè entre sentar -se i allò de: -«nos en haurem d' anar »; -«diumenge hem de dur tal cosa »; -«ei, tanca bé ! »; -«no et descuides pas res ? » - s' acaba la tarda, i abans d' arribar a mig camí, comença a dir: -«Ja voldria ser a casa. »
Suposem que ja hi és. Ara li torno a preguntar: Quin gust hi troba, a anar a fora ?
-Jo l' hi diré: el meu pare...
-No ho agafi tant per amunt. Vostè ¿com és que hi va ?
-Home, jo veig que tothom fa lo mateix...
-Basta! M' ho havia figurat. Obeeix maquinalment a la pressió de la costum que no comprèn, i per disculpar sa ridiculesa gosaria dir que rendia homenatge a la memòria de son pare...
Home panxut: tu ets elector, alcalde de barri, obrer de la parròquia, clavari de germandats; però...
-Què vol dir ?
-M'alegro que m' interrompi, perquè anava a dir: -Però, ase.
III
-Déu los guard. ¿Que no hi és el senyor Andreu ?
-Són a la torre tots.
-Bé, tornaré un altre dia. Recados.
Truco un altre dia. Ningú em respon.
Torno a trucar i una veïna surt a dir -me:
-Si busca els senyors d' aquí davant, són a la torre.
-Mil gràcies.- Ja que tinc temps, arribaré a veure en Fèlix i la seva dona.
No tinc avui bon acert.
-Són a la torre.
Trobo un conegut, i, tot saludant -me, em diu;
-Adéu: me 'n vaig a la torre.
-Alto ! - dic jo. -¿Aquest també una torre ? - I tot passant, sento que una senyoreta diu a un jovenet:
-Demà serem a la torre.
¡Es dir que tothom va a fora... i tothom torre !
Me 'n vaig a fora. Central cap a Gràcia? Pujo.
Quina sort! Al baixar trobo en Fèlix. Me porta a la torre...
Hi la meitat del mobles que ja escassejaven per la casa de Barcelona; la torre és un primer pis que rep tota la pols dels carruatges, i per això diu que és alegre; no es cap en el menjador, i per això diu que és mono; no dona al camp, i per això diu que és en el millor puesto. I tot explicant -me l' excel·lència de la torre, m' acaba d' apesarar dient -me:
-És molt millor aquesta que la de l' Andreu !
I són pocs els que van a patir a fora sols perquè els que els coneixen sentin dir: són a la torre !
IV
No puc sofrir la vanitat dels altres; prou càstig tinc amb la meva, i per no patir, surto de casa en Fèlix. Ja que també só a fora, vull gosar -ne; me 'n vaig camps a través.
Fa fresqueta. Oidà! El sol ja és baix: per aquí hi ha d' haver una font: me ve com l' anell al dit. Ja tinc fet un programa: un quart de de seure, cigarret i trago d' aigua, i ¡que m' empetin la basa !
Ajà! seiem -hi. ¡De tant en tant hi cau bé, un xiquet de soledat !...
Sento gatzara. S' acosten, corrents i cridant, quinze o setze minyons de l' edat que jo tenia quan no la volia tenir. Bones cares! bon color!
Els bull la sang, els surt pèl moixí; esbotzen les camises, festegen, fan campana...
Quin gep ha rebut, un ! I que bé el torna ! No són mancos ! Ola! ¡Diu que han fet gimnàstica ! Això m' agrada. S' han cuit ells el dinar i l' han fet massa salat... Bona senyal !... El jove deu ser capaç de fer un dinar; deu esguerrar -lo per gallarda ignorància d' aquest art, propi de dones, i deu tenir la valentia de menjar -lo encara que salabregi una miqueta massa.
La joventut és imprudència, passió, força, temeritat... Ai ! Massa poc que en queda, després, de tot això.
Oh! Me n' alegro, de què aquests minyons vagin a fora, els diumenges, en lloc de migrar -se en un cafè malsà o en pitjor siti ! ¡Com se robusteixen! Corren, salten, se duen a cavall !... Què ajogassats estan ! Tot això no ho podrien fer a Barcelona, i, no hi ha remei !, la naturalesa els hi obliga.
Comprenc amb gust que aquests minyons vagin a fora.
Se 'n tornen cantant desentonadament... s' allunyen les rialles: m' han donat un bon ratet. Anem-se'n.
V
Mes veig caminar allí, de bracet, dos que semblen nuvis o promesos...
S' aturen. Se parlen a l' orella, ¡com si algú pogués sentir -los !
Tornen a caminar: ella repenjant -se en el braç d' ell, i ell portant -la airosament, que no li pesa una palla.
Van cap a l' arbreda... Ella el fa aturar posant -se el dit en els llavis... Ah ! Escolten un rossinyol, i per sentir -lo millor, se donen les mans. Misteris acústics!
La sombra creix; el temps passa, i ells no se n' adonen.
Calla el rossinyol; ella aixeca el cap i està tota plorosa i fa al mateix temps una rialleta i es burla de si mateixa perquè plora sens saber de què.
Ara, de prompte veu que és fosc; sent una por infantil; de bona gana se n' aniria i no se 'n sap anar d' aquell siti tan callat.
Per fi se 'n van fent bracet, donant -se les mans, reposant el cap d' ella en el d' ell.
Quina estranyesa! M' han fet sospirar al mateix temps que sospiraven ells dos... Jo també me 'n vaig.
A vosaltres, ditxosa parella, no us preguntaré per què aneu a fora...
Ja ho , i... ben fet.
VI
No em parleu d' aquella gent que us convida un diumenge a la seva torre. Vos dóna la sopa crua, vos condemna a martiri de mosques i vos fa passar el dia explicant-vos la història de tres gallines, les vicissituds de sis mongeteres, les rareses de dos abercoquers, el preu del terreno i les picardies de l' Ajuntament.
Aquests no tenen casa a fora, sinó una espècie de gàbia per a caçar coneguts. ¡Pobre del que hi cau !
VII
Cap al tard torno a Barcelona, entremig d' una multitud avinada. Veig homes que van fent tentines; les seves mullers els guien amb un cistell al cap i les criatures entre peus.
Han anat a beure vi, molt vi: vi barato, vi sol...
Hauran passat tota la setmana treballant, i son premi, son goig, son ideal, era beure vi...
Vaja, que tant mateix el cristianisme, en divuit sigles i mig, ha fet ben poca feina !
Aqueixa gent, per què va a fora ?
Si aqueixa gent no va a fora, a on anirà ?
VIII
Parleu -me d' una casa espaiosa, a fora; d' una casa gran, ventilada, amb un jardí, amb una font, amb sombra d' arbres, amb soroll d' aigua, amb aucells que volin per on vulguin; però, ei, amb butaques, amb llibres, amb mosquiteres, amb bustos o estàtues que no sien de gerrer, amb totes les comoditats que la cultura i la civilització fan indispensables, sobretot a fora; però ¿piset llogat ? veïns? carros? pols? poc siti? sol? burgit ?... Fugiu -me d' aquí; per això no hi aniré mai, a fora.
X. (Robert Robert).
FI DEL VOLUM PRIMER
* * * * *
UN TROS DE PAPER
VOLUM SEGON
INDEX
COMPRAR UN MELÓ!
UNA MORT!
EL GALL.
PESSEBRE.
HI HA UN MALALT.
HI HA UN MORT.
HI HA UN ENTERRO.
DOS ENAMORATS.
HI HA UN PROMETATGE.
LA VETLLA DEL SANT.
A SARAU.
LA REBOTIGA.
AL MIG DEL CARRER.
DE BALCÓ A BALCÓ.
AI, QUE HAN MORT UN NOI!
EN UN CELOBERT.
DUES CRIADES.
UNS HÓMENS DE BÉ.
POBRE LLÀTZER.
EL BALL D'EN SERRALLONGA.
ELS MANAMENTS DE LA LLEI DEL POBLE SÓN DEU.
FÓRMULES PER A TREURE A BALLAR LES NOIES EN ELS ENVELATS.
COSES QUE ES DIUEN SEMPRE.
EL NAS.
DE MATINET.
* * *(DE LA TRISTESA)
L'ANY NOU.
SANT JORDI, ROSES.
RECORDS DE CORPUS.
COMPRAR UN MELÓ!
¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló ?
Ara vostès diran: « Vaia una gran cosa ! s' agafen deu o dotze quartos i se 'n pren un ! »
Deixem -nos de bromes, que va formal.
Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un assumpto sèrio.
Vostès posin -se sobre si, i contemplin -se una pila de melons. Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa ganyotes, clava l' ungla, i els que s' emporten algun meló, ho fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova evident de la dificultat de encertar -ne un entre mil.
Reparin -ho: generalment així que en una casa de família s' enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa ! o bé criden: sopes !
Què vol dir això ? Que el meló una bondat efímera i que les seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt experts.
Regla general; vagin a una casa d' aficionats a meló, i quan els vegin menjar -lo, preguntin -los què tal ? « Aquest meló menjat ahir hauria estat riquíssim », o bé « aquest meló hauria d' estar un dia més a la planta ».
¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és ensopegar -los !
Jo que la ínfluència del meló en certs aconteixements, m' horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi veig mil disgustos.
No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que produeixen.
Mirin -se; la química, la fotografia, l' electricitat, són avui dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les seves lleis respectives, l' home les aplica amb tota seguritat.
Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir el meló bo del dolent ?
Ai! en aquest terreno tot és miserable empirisme.
L' un compra els més llissos; l' altre els que tenen una taqueta groga a prop de la cua; l' altre, els llistats; l' altre els lleugers; l' altre els que pesen molt... i tots s' equivoquen de cent vegades, noranta nou.
Crèguin -me; el meló és com la dona (i perdonin ), que per ser blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.
Jo conec una senyora...
Quin exemple per les cases!
Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta, endreçada, poc gastadora, amiga d' estar -se a casa; en compte de passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a l' olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o calçotets. Era una bona senyora, però... Li agradaven molt els melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es proposava obsequiar -la; perquè li portava unes plepes !...
Amigo de Déu, vel 'hi aquí que un dia, un company del seu home li regala un meló... era per Sant Domingo; però un meló que estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era gran, amb una olor ! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc!
La senyora, puticas! tot era: « Ai, quin meló ! això és meló ! ¡en ma vida havia menjat un meló com aquest ! » en fi, que al cap de mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap com el del dia de Sant Domingo.
I... no va avorrir al seu marit; però ja va començar a trobar -li una falta. « Bon home, deia; ja m' estima, però, en quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a l' esquerra. »
Aquell amic se 'n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués anat ! i va tenir la humorada d' enviar a son amic uns quants melons d' hivern.
Quan ella els va veure, ah germans ! no hi havia qui l' aturés. En va tastar un per postres... Si bo havia estat el de Sant Domingo, remillor era l' altre. Quin meló! Quina cosa més delicada, més fina, més assahonada... Vamos, es tornava boja.
Tornà el senyor a l' estiu, començà a visitar amb freqüència la casa, i de tant en tant, pam ! meló de regalo, com sempre excel·lent, com sempre deliciós...
No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta.
Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d' un quart tornaria d' amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el veu, tota groga i tremolant, exclama:
-No siguis mal pensat... parlàvem de melons !
-Amb qui ? - preguntà el marit.
-Amb el senyor, que ho digui ell mateix.
Ell mateix s' estava amagat a l' arcova.
-Ah! va dir l' home enganyat, ¿per parlar de melons és menester agenollar -se i posar -se de cara a la paret detràs d' una cortina ?
En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir -los.
Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però al cap i a l' últim és un cas; i per un cas pengen a un home.
Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix més que un que entengui en melons.
¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades pel carrer ! i en canvi, ¡que en veuran de melons ! mostra eloqüent dels nombrosos xascos que se n' emporten els que anaren a comprar -los.
Vostès mirin -se bé els aficionats a l' acte de menjar meló. Si és dolent, el veuran aixecar -se de la taula de mal humor, posar cara de gos a tothom, queixar -se del govern, de la criada, de que els seus xicots l' atabalen...
Però mirin -se quan la sort de topar amb un meló bo. L' apura fins a l' escorxa; buida les dues corones amb la punta del ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de pressa perquè no se 'n perdi borrall... Ja li pot preguntar si va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li responguí fins que llepats llavis i genives i passat el tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li preguntarà: què em deia ?
En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de la seva muller, només respon:
-Bé, bé, despatxa -la; a veure a on en trobaràs un altra com ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n' hi havia d' altre a Barcelona.
Això sí: també si una criada neta, fiada, que es deixi reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:
-Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un dia he pogut menjar meló a gust.
No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques ), que tenen una ullada que no s' erra, i que quan posen la mà en un meló ja poden dir que allo és bé de Déu.
Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al proclamar davant de l' Europa, que el comprar un meló és un dels actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de l' home, fet a imatge del Criador.
Què importa que els venguin a tatx ! ¿Per ventura cap gràcia dir: aquest meló és bo, després d' haver -lo tastat ?
El fet és conèixer -lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l' instint del meló, així com el porc (mal comparat ) l' instint de les tófunes.
Mes ai! són escassos.
Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas, sempre que en trobo un. Jo els veig acostar -se amb pas segur a la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l' home que els ven; obrir -se de cames, amb el bastó sota l' aixella, ajupir -se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i adreçar -se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues mans.
La intel·ligència sempre modesta, es veu brillar en el front del comprador.
No en tria cap més. Tant en vull, tant te 'n daré; el paga, se l' emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra.
Des del balcó l' ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la cunyada que l' han anat a veure i cada vegada que passa a prop de la galleda, l' aixeca, se l' acosta carinyosament al nas, i quasi s' alegraria que el noi n' hi fes alguna, perquè per càstig el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més.
¡Vés de quina manera més impensada es pot endurir un cor paternal !
Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu, dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em demostra que siga fàcil comprar un meló.
X. (Robert Robert)
UNA MORT!
Perdoneu si avui vaig a parlar-vos d' un assumpte terrible.
Les circumstàncies m' hi han portat i devem acatar les circumstàncies.
Quan se va a un sarau, és conseqüència natural sentir música alegre que fa bellugar les cames a son compàs, animar nostre rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells preludis que ens determinen a abraçar -nos amb una minyona i a dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball.
Avui que l' assumpte, sento tenir que dir -ho, però que hi farem (mal camí, passa 'l de pressa ), avui que l' assumpte és de mort, no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot portat al refinament més gran de la maldat, a la perfecció de lo terrible.
La causa us la diré en poques paraules, pel cas que no l' hagueu endevinada.
Es mata porc !
Donya Rita, que és dona molt de sa casa, i don Gervasi, home molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econòmica i sàvia costum que vénen observant des que es varen unir en sant matrimoni, que compten que fou per l' any de les bombes, mata mig tocino, sols que es queda tot el sagí i un pernil que es conserva per endur -se 'n a la torre.
-Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino és el benestar de la casa: jo no em canso de repetir -ho an En Gervasi- diu donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d' estopa teixides expressament per aquesta sanguinària festivitat.
-Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es la carnisseria a casa; i ara, amb el preu a què s' han posat els queviures, és cosa de no poder menjar.
-Calli, dona, que no on anirem a parar: tot val els ulls de la cara; l' oli, sobretot, és cosa que esgarrifa.
-I a on me deixa el carbó i la gallina i tot ?
-D'això, sap qui en la culpa ? Els revenedors. Agabellen tot lo de la plaça, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga és el comprador. I cregui que això és l' Evangeli: fins les cols s' arramben.
-Què em dirà, pobra de mi ! Ahir, d' un ullet que no era com el puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada no sisés.
-També podria ser, perquè avui no hi ha de qui fiar.
-Ara què em conta ? Miri 's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu gènit, perquè és fiada... Això sí: en set anys que està a la casa no li he notat lo més mínim. Però, per lo demés, batxillera tossuda. Però això de ser fiada em fa tenir paciència.
-I fa bé, cregui.
L' entrada de la Pepa, que anuncia l' arribo del carro portador de la mitja víctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i la Llúcia, que és una criada que varen tenir catorze anys i que es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una d' aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc, s' armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i, en tant que la mocadera fa la distribució de les carns magres per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de sang, i les mitjanes per les blanques i demés, donya Rita i sa neboda, que es desmaien durant l' any de veure una rata o de sentir matar un ànec, i que no obstant en aquest dia tenen un valor antropòfic, descarnen els llomillos i costelles deixant l' os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que són bastants per fer caure en basca l' home de més valor, paren les converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar dels ganivets trinxant la carn.
-Com va, això ? - diu el senyor Gervasi, que és bastant fresseta.
-¿Sap- diu la mocadera -que aquesta bèstia és molt grossa ?
-Cent i deu- respon el marit.
-S'ha progressat molt en l' art de criar porcs- afegeix donya Tuies.
-Digui -m 'ho a mi, que no faig altra cosa.
-I diga 'ns, Gervasi: ¿no hi vols donar un cop de mà ? - li pregunta la seva dona.
-Amb la condició de què me'n facis d'ous i d'arròs.
I nostre home es plantifica un davantal, s' arma de mitja lluna i comença a picar i repicar amb més afició que un escolanet a missa. A tot això no falten les juguesques de la neboda amb la Rita sobre quina trinxarà més; les receptes per fer el fetge amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen tastets.
Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de València i amb cullera de fusta, no perquè en la casa no n' hi hagi de plata, però és de ritual. Tots paren la mà, tots mengen, tots saboregen, i luego tots diuen:
-Dolç.
-Salat.
-Picant.
La mocadera no sap si sobren o falten espècies i acaba per dir:
-A mi em sembla que està bé. ¿Què hi diu, vostè, don Gervasi ?
-També m' ho sembla- respon aquest, després d' escurar el plat.
-Doncs deixi -ho estar- diu donya Rita: -ell és el que deu menjar -se 'l, perquè jo quasi no en tasto.
La taula va despoblant -se de carn per fer lloc a les botifarres que van sortint del calderó. La mocadera no s' entén de feina, perquè la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita s' enfada, la neboda s' entretén trinxant el sagí. Allà a les vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vénen els amics de confiança a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb l' amoïno la falta de la seva costella i pondera la molta carn que ha dut la bestiola. La neboda cuida d' arreglar les torrades i de servir les copetes de vi d' Alella, que revifa els amics de don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l' operació de matar porc està del tot terminada.
He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del seu cor, el quefer d' arreglar els presents amb els quals se n' hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la cansalada, etcètera, etc.
Dos dies després passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets, i sols acaba el tràfec quan han terminat tres dies, que per alguna raó se deu dir tres dies com la mort del porc.
BLAI MÀRFEGUES
EL GALL
Demà és la festa del gall, i és del cas que ens en ocupem. És dir: la festa és pels que el mengen, no per la mocosa bèstia que es mata, es decapita, es farceix, es rosteix i es menja. Però, com nosaltres escrivim pels que mengen, i no pels que són menjats, passem per la viceversa de dir la festa del gall.
Per lo molt senyalada que és aquesta, d' aquí ve que dura molts dies, desde la compra del gall fins que es fan amb arròs les deixes.
Pels voltants de Sant Tomàs, l' Explanada adquireix una vida considerable. Els jugadors de botxes cedeixen son lloc a les manades de galls dindis. Al voltant de les canyes, que són les barreres dels ramats, s' hi forma un grupo numerosíssim de persones que peguen ullades als galls per comprar -ne algun, o per portar -lo a qui en compri, o per dir -se interiorment: -Si jo en pogués comprar !
¿No reparen al senyor Batista, amb la seva senyora i el seu nen, com miren aquell ramat ? El senyor Batista és un d' aquells que se sap quants anys tenen sapent quants galls han menjat durant la seva vida. Any per gall.
El ramat que ara es mira ja se l' havia mirat mitja hora abans, però en tots els altres no hi ha vist un cap que li agradés tant com un d' aquest.
-Veus, Quima ? - diu a la seva senyora. -Fem -nos portar aquell, que en mon concepte és millor peça que el de l' any passat.
-Això és molt dir, Batista: recorda 't que l' any passat vas arribar a casa amb els braços trencats del pes que feia.
-Veurem. Mestre ! - crida al venedor -acosteu -me aquell que ve darrera d' aquella polla.
-No mal ull, vostè- diu el venedor portant el gall.
En efecte: tant el senyor Batista com la seva muller sospesen el gall i semblen quedar satisfets del pes. Li busquen la ploma de la cuixa i es confirma l' acert del bon senyor.
Regategen el preu, i, després d' algunes paraules i haver fet, el comprador, com qui se n' anava, parteixen la diferència, i el senyor Batista queda content amb el gall, si bé a la senyora Quima li sembla que es podria trobar un vint-i-dos més barato.
Alguns xicots s' ofereixen a portar l' animal, però el senyor Batista, sense tornar -los resposta, agafa el gall, s' embossa la capa, dóna el braç a la seva esposa, i així se 'n va cap a casa amb la pobra bèstia condemnada a mort, que es despedeix del món traient el cap per sota l' abric del que la porta.
A l' arribar a casa, lo primer que fa la senyora Quima és degollar la bèstia i plomar -la, perquè conservant -la viva s' amagriria, i, a més, perquè és més tendra morta d' uns quants dies abans.
Després de plomada la baixa a ca l' adroguer, demana per pesar -la, la pesa i veu que fa tres unces més que la de l' any passat. La fama que el senyor Batista per comprar galls, creix als ulls de la seva muller.
A les poques hores tot el veïnat sap el preu i el pes del gall de casa la senyora Quima.
la vigília de Nadal, dia esperat amb ànsia per la senyora Quima.
Aquesta talla el cap en rodó al gall i el guarda per la germana de la dida del noi, que és una pobra dona que cada any va a buscar -lo.
Aquí se 'ns ofereix una observació. Així com de totes les bèsties la part preferida és el cap, no succeix així amb el del gall, i això que no res de dolent. Els caçadors donen el cap del senglar al primer que l' ha ferit, com a mostra de deferència; del porc també es el cap en més estima que les altres parts; el mateix passa amb la llebre. En fi, de totes les bèsties que es mengen, sols al gall se li desprecia el cap; no se trobar -hi la raó.
Tornant a la senyora Quima, ja està farcint el gall amb orellanes, prunes, pinyons, tocino i una poma que li posa al pap.
Un cop farcit, el cus i el deixa com un tap de gaseosa: que, si es tragués el farciment, no costaria poc tornar -lo a col·locar dintre el gall ! Per això es diu en veritat que puja més el farciment que el gall
La senyora Quima cobreix tot el gall de llard, sense plànyer- l' hi, perquè creu que la meitat se li quedarà el forner; el posa en la greixonera i el dóna a la criada perquè el porti al forn, encarregant -li digui al forner que no el deixi sobtar.
La criada del senyor Batista no toca el gall més que per portar -lo al forn i anar -lo a buscar el dia següent mitja hora abans de dinar.
Arriba el dia de Nadal, i el senyor Batista, amb la família, s' assenta a taula; i després de l' escudella, olla i un entrant, és dir, quan ja ningú gana, porten el gall a taula.
Si el gall és dur, o el farciment poc cuit, o un altre sis o as, la culpa és del forner que n' ha tret el llard, o que l' ha cuit amb massa foc, o que no l' ha girat a temps.
De totes maneres el gall es menja poc el primer dia; més el segon, que no hi ha altre entrant; i el tercer dia es fa la carcanada, i una mica de farciment que ha quedat, amb arròs.
No tenen fi ni compte les coses que passen entre el senyor Batista i la senyora Quima per celebrar el naixement de Jesús amb el gall.
PAU BUNYEGAS
PESSEBRE
No per què detràs d' aquesta sola paraula se m' afigura veure un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a l' antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent, honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran dosis d' aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica la desaparició d' estos espectacles i el curt número de pessebristes.
No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de l' òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de Betlem, amb el Niñu, el bou i la somera. No. Aquests són pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom.
El verdader, el genèric, el típic és aquell que no més món que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l' esquirol que fa ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable pessebrista , a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu, filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint -los la capella i fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes, motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home el dictat d' inginiós.
Però a on deu veure 's el pessebrista és fent la gran obra del pessebre.
Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb uns quants taulons que baixa d' uns permodos, i que durant l' any fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s' hi podria fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els suros, gavelles i paper d' estraça mullat, que guarda d' un any per altre i estén una capa d' arena fina, i quan lo principal fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill, que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què convida els seus amics per ensenyar -los, per vuitena vegada, el pessebre que vénen veient vuit anys fa.
L' escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d' oli que l' estadant encarregat de la setmana s' ha oblidat d' encendre.
-¡Vaia una porqueria, fer -nos pujar a les fosques ! - diu un senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures parents o coneguts d' un o altre de la colla. -Noies, poc a poc. Enric, encén mistos.
En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina.
Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.
-Què no hi veu ? - diu el que puja.
-No, senyor; com que és fosc.
-Vaya un fàstic! Llum ! - I comença un coro general de: -Llum ! llum! llum!
-A on va, això ! - diu una veu de dona, i a continuació la pregunta, sense resposta, de...
-Què tens, Tresona?
-Ai que m'enpenyen! -Esperi 's, home: no vagi de pressa, que ja hi serà a temps. ¡Ai, que em trepitgen ! -Atura 't, que baixo ! - I mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres pics i es repeteix el chor general de: -llum ! llum! llum ! - que continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la senyora de la casa, que crida admirada:
-Ai, ai! Que han apagat la llàntia ? Pugin poc a poquet, que l' escala és estreta.
Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a festejar, entren al pessebre.
Com un guarda constant, el primer que es troba és el pessebrista, que cuida de colocar -los: -Els noiets davant, que ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin -se aquí, que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t' agrada ? - pregunta al vell encara no hi acaba de ficar el nas.
-Me sembla igual al de l' any passat.
-Fuig home, no diguis això ! Mira 't aquell lluny dels miralls: era a l' esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi era.
-Tens raó. M' agrada ! Està bé !
-Mai diria què és, la neu ?
-Què jo ! Paper retallat?
-No... Senyorets... no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens la vista als dits ? - afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son amic el pessebrista.
-Doncs digues: què et sembla, la neu ? Però bah !, no ho endivinaries: ja t' ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu:
-Cotó fluix.
-I aquest vapor... Què és, el fum ?
-Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en moviment aquella i altres joguines.
-Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.- El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un canti que es buida i comença a rajar, d' entre dos trossos de suro, un rajolinet com un fil d' empalomar.
A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix s' entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que dels seus xicots.
-Què tal, que et sembla ? Senyoretes, ¿els hi agrada ?
-Molt, molt- responen a coro, estufant al pessebrista.
-Tornin un altre dia. Miri 'n, pels Reis el torno a encendre.
Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic li semblaria la mateixa d' una hora abans. El senyor Aleix torna a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i sigil, i d' aquest modo passa la nit, fins que els gresolets, per falta d' oli, van apagant -se; i llavors es despedeix l' última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vostès se les desitja.
BLAY MÀRFEGUES
HI HA UN MALALT
Les malalties tenen la virtut de convertir a tothom en metge.
En una casa on hi ha un malalt de cuidado, arriba un moment en què tots els veïns hi entervenen, i cada u d' ells la sort de saber el remei infalible que pot curar el pobre que se 'n va a l' altre món.
Plenes estan, les cases, de gent curiosa i manifassera que, després de passar el temps tafanejant la vida de l' un i de l' altre, ni sisquera es pot lograr que el deixin morir en pau.
Pugeu a la casa del que es va morint, i des de mitja escala ja us penetra de tristura l' olor de l' èter. Trobeu la porta oberta, el recibidor erm i desolat, i amb fondo recolliment entreu a la sala.
Sobre el vetlladoret i la calaixera hi ha ampolles i gots tapats amb paper, un d' ells amb una cullereta a sobre.
En les cares coneixereu d' una ullada qui verdadera afició al malalt i fins a quin grau l' estima. Allí es parla baix; se camina de puntetes i es sospira sovint. Les portes del quarto s' obren i tanquen amb cuidado. Se formen diversos grupos. Escolteu lo que parlen:
-Jo dic, senyora Teresa, que el metge no hi entén res; perquè, escolti: a un home de la seva complexió, a on s' ha vist sangrar -lo ?
-Miri, senyora Lungarda: sinó que en aquestes coses una no s' hi deu ficar, jo ho he dit des del primer dia; perquè, el vespre abans d' ajeure 's, a mi la cara d' aquest bon senyor no m' agradava gens; i l' endemà, quan me van dir que estava malalt, vaig dir: -Vet-aquí: ara, si jo els digués lo que ahir estava pensant, no em creurien.- I li juro, tan cert com estic aquí, que mentre m' estava despullant se 'm va ficar al cap que no estava conforme. Més: que el vaig sentir tossir tot espussant -me, i vaig dir entre mi: -Déu nos en guard, però em sembla que tenim senyor Ventura per pocs dies. Jo no com no ho veien, aquesta gent ¡Si se n' anava com una candela cap per avall ! I en un cos que necessita fortalèixer 's van i li treuen sang i el debiliten... Què vol que succeeixi ? (Més baixet) Ara, això és un parlar entre nosaltres: així que va pujar el metge, que jo vaig ser la primera de veure 'l, que expressament m' estava al replà de l' escala, vaig dir: « -Oli m' hi ha caigut ! » Perquè jo ja en conec cinc que n' ha mort. « -Sinó que una no pot dir res.- vaig pensar. -Això són coses delicades... »
-Ah! Lo que és jo, tampoc m' hi he volgut ficar, per això mateix que vostè diu. Però l' altra tarda, la veritat, no me 'n vaig saber estar, i li vaig tirar dues o tres indirectes a la seva dona. « -Escolti: el meu sogre va morir de lo mateix; la matonera de la cantonada de ca els pares també ho va tenir. » Una no és cap bèstia, i em sembla que bé hi pot entendre una miqueta. Però ella me va fer un paper tot fred. No em va respondre sinó: « -Veurem... si per cas... » Que jo, amb el meu gènit, que no m' agrada veure patir un pardal, l' hauria agafada, que no què li hauria fet. Però no em toca ni de prop ni de lluny, i vaig pensar: « -Ja t' he dit lo que devia: ara, per tu faràs. »
-Quan jo he pujat estava ella molt de concepte amb el nebot, que ahir els va arribar del Vallès...
-I bé, no veu que el senyor Ventura pot disposar d' alguna cosa...
-Oh! jo ja hi vaig caure. Així que vaig veure cares noves, vaig pensar: ¡Ai, pobre senyor Ventura ! ja put a mort. Perquè en set anys que visc en aquesta casa no l' havia vist ni una vegada...
-Veiam, veiam; ella es pensa que la deixarà senyora i majora de tot...
-Oh! això ho veurem. Si jo hagués de fer el testament, ja li asseguro... Miri que, sangrar a un home així, vol fetge !
-I bé, ¿no veu que és gent que no se 'ls pot dir res ? No la contradiuen: però fan la seva i callen. Jo m' hi desespero, què vol que li digui ? no hi puc fer més: és gènit que Déu m' ha donat. Lo que deia jo l' altre dia a sa germana, que és molt més enraonada que ella: « -El carnisser de la Bordeta és un home que en aquesta classe de malalties fa, vamos, miracles- (perquè, senyora, allò és cosa que no es creuria sinó que es veu ). -Per què no l' envien a buscar ? què hi perdrien ? Ell, si no cura, no cobra un quarto. » I lo que ella em va dir... diu: « Jo ja l' hauria fet venir. » I ja li dic que és una xicota que dóna gust de parlar -hi. Però diu: « -Com ma germana -diu- és aixi, sap ?... què farà ?... » -diu.- Diu: « Per més que vosté la prediqui- diu -no es mourà de lo que li digui el metge- diu -encara que la matin. » Ai ! ja li dic jo que quan a una persona li agafa una taleia, ja està fresca. Què es pensa ? Ella, per més que ara en vegi l' experiència, morirà a mans d' un metge; aquesta ja li tinc pronosticada: tingui compte qui li diu; perquè la conec de temps i és tossuda com ella sola.
Les senyores de la casa passen totes atrafegades. L' una porta uns draps fins; l' altra se 'n duu el vas i la cullera.
-No s' ofereix pas res ?
-Si som bones per alguna cosa...
-No, gràcies.
-És que ja ho saben: de dia, de nit, a qualsevol hora... Escolti, en aquest món...
-Ja ho ; jo els ho agraeixo.
-Miri: si no ens ajudavem els uns als altres... vol dir que...
-I què tal? que no parla ?
-Ara m' ha signat que tenia els llavis secs i li donaré una culleradeta d' això que últimament ha fet dur el metge. Dissimulin...
-Vagi en nom de Déu.
Així que la pobra senyora entra al quarto... què !... a penes gira l' espatlla, ja l' una fa l' ullet i diu:
-Ja ho han sentit. El metge... i torna el metge. Res: el mataran a culleradetes. ¡Alabat sia Déu ! Ja raó el ditxo: Ves -te 'n si te 'n vas, Anton, que el que es queda ja es compon. ¡Ai, Senyor! I que una vegi certes coses i tingui de callar !...
I no paren, sinó que segueixen amb la mateixa, mentres en un altre recó un parent llunyer, també en veu baixa, segueix una conversació amb els més pròxims del malalt, dient:
-Jo, si fos sol no parlaria d' interessos, i sobretot en moments com aquests; però un hom família i fa lo que no voldria fer. Veieu? A mi l' any passat me deien: « ¿Per què no baixes a Batcelona a veure 't amb en Ventura i posar en net allò de la quarta part de la casa de Vich i els censos endarrerits en vida de son pare ? » Jo, no m' agrada... jo no ambiciós, i tenia un tumor a la cama que no em deixava donar un pas, i vaig respondre: « -Deixeu -me estar, no em vingueu amb amoïnos; en Ventura és home de bé... »
-Això sí, pobret!
-Y bé, ara em sap greu no haver pogut venir. No per res, sinó que ara s' han corregut veus... jo no ho crec. Però, si ell deixa tot lo que posseeix a la viuda... És dir... encara no som en aquest cas. Potser Nostre Senyor... qui sap ? Però anem dient, que si avui per demà ell se 'ns mor i no explica « tal cosa correspon a fulano., tal cosa a sutano », tindrem un disgust; perquè jo... per mi tant se me 'n daria; però els meus nois hi tenen dret, que és cosa seva, guanyada pels avis, és dir, pels avis dels avis, i, pobrets, no és pas just que se 'n gaudís un altre sense com va ni quant costa. Ja dic que no és ocasió de parlar d' això. I lo que toca a la viuda, vamos... An ella, en un dia i mig que aquí, no n' hi he dit una paraula; perquè la pobra, com és natural, ¡tal me faria ! Està tan trastornada... Ahir vespre fins es va descuidar de fer -me portar verdura, que a mi m' agrada sofregideta, i, com estic acostumat de tota la vida a menjar -ne cada vespre, entre faltar -me això i pensar en el trastorn de la pobra dona, he passat una mala nit d' allò més. Per supuesto que d' això tampoc n' hi he dit una paraula; perquè fer -me càrrec de les coses, i per un dia, ¡què diantre ! Jo lo que voldria que ell s' adobés: això, això és lo que ens convé a tots, que llavors, sense gastar en advocats, tot s'